Prospectiva. Propostes orientatives

Les limitacions de l’exploració realitzada fins ara converteix en precipitada qualsevol proposta d’acció política que es proposi. Tanmateix, podem apuntar-ne algunes que haurien de ser avaluades i confirmades (o refutades) mitjançant una investigació més àmplia probablement dirigida pels mateixos usuaris.

Telecentres

S’ha detectat certa manca de correspondència entre els espais físics i els virtuals. Hi ha molts telecentres sense lloc web i moltes xarxes ciutadanes sense seu física. En aquest sentit, caldria treballar en dues línies:

- Projectar de forma explícita els telecentres a la xarxa creant pàgines webs dinàmiques que donin als telecentres una doble vessant física i virtual complementàries.

- Facilitar, des de l’administració, l’obertura de telecentres per part de les xarxes ciutadanes existents que no disposen de seu física (p.e.: GraciaNet, Xarxa3). Per tal de no convertir aquesta actuació en una ingerència de l’administració, caldria que la promoció de telecentres vinculats a xarxes ciutadanes existents no representés cap contrapartida política per aquestes (p.e.: inclusió obligada en la Xarxa de Telecentres de Catalunya) ni cap pèrdua del seu caràcter autònom i autogestionari.

Can Suris, citilab

Si realment es vol apostar per una apropiació ciutadana de l’equipament, cal obrir vies per a la participació activa de la gent en la gestió del centre. Això es pot dur a terme en graus molt diversos però fóra bo no reduir aquesta participació a recollir propostes de la gent mitjançant canals preestablerts per l’administració del centre. Per contra, caldria establir mecanismes per detectar les necessitats i desitjos de la gent acollint-se als seus canals d’expressió. La gent no hauria de venir i adaptar-se al citilab, sinó que el citilab hauria d’anar i adaptar-se a la gent. Una proposta atrevida podria ésser la gestió del citilab, o potser d’àrees d’aquest, a càrrec d’un consell o assemblea formada per veïns i usuaris.

Gitanos i noves tecnologies

Com ja s’ha comentat anteriorment, actualment i cada cop més els gitanos tenen accés a les noves tecnologies des de casa. Però són moltes les mancances en relació als coneixements tècnics i a la formació crítica per usar-los. En aquest sentit, cal treballar el tema de l’alfabetització digital i que, alhora, serveixi de pretext per a arranjar grans mancances en matèria d’alfabetització clàssica. L’accés a les noves tecnologies podria representar un avantatge per impulsar polítiques d’alfabetització. En aquest sentit, caldria elaborar programes formatius d’acord amb les necessitats quotidianes dels gitanos, per la qual cosa caldria que fossin ells qui elaboressin aquests programes. Caldria tenir molt en compte les seves necessitats formatives sobretot en relació a les seves estratègies laborals, aportant recursos que contribuïssin a millorar-les. Probablement la formació en llengua (lectura, escriptura, expressió, comprensió escrita...), en matemàtiques i en administració d’empreses siguin prioritàries. Els canals per elaborar i articular aquests programes haurien de ser les associacions gitanes, els centres cívics, l’Església Evangèlica Filadèlfia i la seva branca d’acció social, la FACCA, així com les places i carrers més freqüentats per gitanos i gitanes.

Etnografia virtual vs. Etnografia clàssica

La incursió en l’àmbit dels espais virtuals ha estat breu i superficial, per la qual cosa no seria massa equitatiu comparar aquest tastet d’etnografia virtual amb l’experiència etnogràfica clàssica que tinc. Tanmateix podem atrevir-nos a assenyalar alguns contrastos que, en part, també es deuen a les limitacions que suposa una etnografia virtual tan testimonial.

En les descripcions etnogràfiques clàssiques, acostuma a donar molta importància a les variables espai i temps, atès que la meu entendre configuren part del context on tenen lloc les situacions observades. Per això, elaboro detallades descripcions dels llocs i tinc sovint en compte la temporalitat dels esdeveniments. Amb l’exploració de pàgines web que he dut a terme, el factor espai ha anat perdent paulatinament preponderància en les meves descripcions. Si bé és cert que podia aturar-me a descriure el disseny, els colors, les tipologies, l’organització... de les pàgines web, enteses com a llocs; la gran similitud de totes elles pel que fa a l’estructura i model d’exposició dels continguts féu que deixés de fixar-hi la mirada. Per altra banda, les pàgines web que he explorat són relativament poc canviants, per la qual cosa el factor temps perdia també certa importància. En comparació amb els espais físics, en els quals la successió d’esdeveniments acostuma a ser més fluida, les pàgines web tenen un cert caràcter estàtic.

Probablement, si haguéssim tingut temps d’abordar d’altres contextos virtuals, com són les comunitats mediades per ordinador (CMO: xats, fòrums, llistes de correu...), amb una certa perspectiva temporal, aquestes mancances que ara paleso potser quedarien força cobertes, especialment en referència a la fluïdesa d’esdeveniments. Cal doncs, un treball de camp més complet, intensiu i prolongat en el temps.

En canvi, he constatat la facilitat que representa, en un context on-line, adquirir una visió panoràmica d’algunes unitats d’estudi com podrien ser, per exemple, “els telecentres de Barcelona” o “les xarxes ciutadanes a Catalunya”. Aquesta possibilitat de sobrevolar el terreny que es vol estudiar no hi és tan assequible en una etnografia clàssica, la qual cosa pot derivar en una visió excessivament particularista dels fenòmens.

També cal destacar l’avantatge, almenys inicial, que suposa introduir-se en un camp de forma totalment anònima, com passa en determinats nivells de l’etnografia on-line. En els espais físics, l’etnògraf és sempre algú, encara que sigui “algú que observa” o simplement “algú que passa per allà”. En aquest sentit, hom pot passejar-se per la xarxa sense ser vist ni identificat, i fins i tot sense deixar constància d’aquest pas. Això possibilita una observació realment no intrusiva, la no intrusivitat de la qual s’ha posat tantes vegades en dubte en els espais físics, especialment urbans.

En qualsevol cas, no penso que calgui decidir entre una etnografia virtual o una de clàssica, ans més aviat optar per les dues. Potser l’etnografia, cada cop més, ha de ser entesa tenint en compte aquestes dues vessants, que apareixen interconnectades i es complementen.

La identitat a la xarxa

La tasca que s’ha intentat dur a terme al llarg d’aquest recorregut etnogràfic per la xarxa té un cert component de fracàs. El propòsit era avaluar la incidència que tenien els telecentres entre els gitanos catalans de Barcelona i l’ús que aquests en feien. Però el component constructiu i modelable de les identitats es troba, en l’espai virtual, elevat al màxim exponent. Per això, esbrinar si algú es considera o pot ser considerat gitano és francament difícil, i esdevé fins a cert punt irrellevant. Probablement un treball de camp més intens i prolongat, que s’introduís en àmbit com el de les Comunitats Mediades per Ordinador (CMO: xat, fòrums, llistes de correu...) i que es combinés amb una etnografia clàssica, ens permetria aprofundir més en el tema i esbrinar com es gestionen i es renegocien les identitats gitanes a la xarxa. Per a tal empresa, cal continuar remetent a Mayte Heredía, l’antropòloga gitana que treballa en aquestes qüestions.

Però el fracàs esmentat també té un punt de positiu si convida a la reflexió. En aquest sentit, podem remetre’ns altre cop als treballs de Goffman (1971) i també al concepte de liquid modernity esgrimit per Zigmunt Bauman (2004). Amb el seu enfocament d’inspiració teatral fortament influït pels treballs d’antropologia urbana de l’Escola de Chicago, Goffman (1971) apunta que les interaccions socials quotidianes que tenen lloc a l’espai urbà són entre rols (roles) o personatges (characters). La creació d’aquest role és situacional i depèn del context interaccional, a la manera d’una representació teatral. Per això, el self viu una laminació constant entre diferents personatges que arriben a posar en dubte la unitat del subjecte. Així doncs, es pot parlar d’un ésser circumstancial més que no pas essencial, que es pot definir a partir d’aquesta multiplicitat identitària i d’una base psicobiològica que es dona per suposada. En l’espai urbà, la coincidència dels diferents personatges en un ésser humà físic retindria aquesta tendència a la dispersió del self. Però en l’espai virtual la multiplicitat identitària ja no toparia amb aquests límits. Així doncs, allò que alguns han assenyalat per a l’espai urbà trobaria a la xarxa la seva expressió més àlgida: l’espai de l’anonimat, de la desafiliació cultural, de la indeterminació, de la pura aparença [Delgado, 2005]. Així doncs, hom pot en l’espai virtual crear i recrear tants personatges, avatars, com vulgui. Aquí, els constrenyiments que suposen alguns dispositius visibles, en delatar característiques difícilment ocultables (sexe, edat, alçada, configuració física...), queden diluïts. Per Bauman (2004), això no seria més que una conseqüència, o una manifestació, del nou context que ell defineix com a liquid modernity, que es caracteritza per una incertesa generalitzada que posa les identitats diguem-ne clàssiques (sexual, cultural, professional, religiosa, socio-política) en una situació de precarietat. Les nostres identitats esdevenen més que mai efímeres, combinables, fluctuants i inacabades.

En aquest sentit, els gitanos que naveguen per la xarxa no deixen escapar aquesta possibilitat d’escamotejar l’estigma que els afecta i (re)creen personatges amb identitats on es reformula, o a vegades s’eludeix, la seva gitaneitat [Heredia, 2005]. Això podria ajudar-nos a entendre la raó per la qual intentar detectar la presència de gitanos a la xarxa és una tasca complicada. També ens hauria de repensar l’enfocament pel qual probablement l’etnòleg pressuposa una adscripció identitària i redueix els seus subjectes d’estudi a una certa unitat, obviant el caràcter múltiple de la identitat.

Bibliografia

BAUMAN, Zygmunt 2004, Identity. Conversations with Benedetto Vecchi, Cambridge: Polity Press.

DELGADO, Manuel 2005, “Elogio del afuera. Lo urbano como sociedad sin asiento”, en Arquitectos, 116:55-76.

GOFFMAN, Erving 1971 [1959], The Presentation of Self in Everyday Life, London: Penguin Books.

HEREDÍA, Mayte 2005, “Romi, Gacharao, Gitano Calé, Flamenkita... La identidad gitana en los espacios virtuales”, dins de Memoria de Papel (1980-2005), Asociación de Enseñantes con Gitanos, p. 147-157.

L'estigma dels telecentres

En aquest post, es vol reprendre la reflexió que s’encetà fa uns dies sobre les categories de “gitanos” i “immigrants” i eixamplar les aportacions teòriques que ja s’insinuaven. En aquest sentit, es torna a Goffman i s’introdueix un altre teòric de l’etiquetatge social, Becker, a més de connectar aquests autors amb els plantejaments estructuralistes de Douglas.

Juntament amb d’altres teòrics que han begut de l’Escola de Chicago, on ambdós varen estudiar, Goffman i Becker són dos exponents de les anomenades teories de l’etiquetatge social (social labelling). Heredant l’interès pels marginats socials i el marc teòric de l’interaccionisme simbòlic, ambdós treballaren el concepte de desviació social.

La desviació es concep com a resultat de la transgressió d’una norma sancionada pel grup hegemònic que, a causa de processos socials, econòmics i polítics que cal explorar en cada cas, té la capacitat de crear i imposar les regles, la vulneració de les quals farà de l’ofensor un desviat. Així doncs, no es pot parlar de desviació com una qualitat inherent als individus o als actes, sinó que s’ha d’entendre en termes relacionals i processuals:

“Deviance is not a quality that lies in behaviour itself, but in the interaction between the person who commits an act and those who respond to it” [Becker, 1991:14]

El desviat no té perquè adherir-se als codis i valors implícits que regulen tal situació, però el caràcter integrat de les convencions socials i el tracte dispensat pels altres –els normals– un cop la infracció s’ha fet pública, poden forçar l’individu o grup afectat a redefinir la pròpia identitat en aquests termes [íd. 1991:15-18]. A més a més, el factor grupal reforça i reprodueix la conducta desviada, atès que aquesta s’organitza i s’institucionalitza, fins i tot esdevenint un factor identitari central pel grup. En aquest sentit:

“The rationales of the deviant group tend to contain a general repudiation of conventional moral rules, conventional institutions and the entire conventional world” [íd. 1991:39]

Tal com apunta Pujadas (1993:47-65), Becker fa èmfasi en els processos polítics que contribueixen a definir i delimitar la conducta desviada, relacionant-ho amb una pugna per l’hegemonia entre diversos grups. En canvi, Goffman (1970, 1971) insisteix en el factor interaccional, pel qual la desviació, així com el oneself, és atribuïda als subjectes mitjançant la seva representació davant dels altres, tenint també en compte el context previ a la interacció. En el seu estudi sobre l’estigma, Goffman (1970) insisteix en una certa permanència d’aquesta atribució de desviació, que esdevé com una mena de malaltia, fins i tot contagiosa, de la qual l’estigmatitzat no arribarà mai a curar-se del tot. Aquesta suposada contagiositat o especificitat de l’estigma determinarà la interacció amb els altres i el tracte dels altres envers l’estigmatitzat. Heus aquí on podem situar un encreuament amb la proposta de Douglas (2002) sobre el caràcter impur i perillós de determinats objectes o actes des del punt de vista religiós. Segons l’autora, moltes societats s’organitzen entorn a idees sobre la brutícia, la contaminació, la impuresa de certs elements objectes, en relació als quals cal prendre un seguit de precaucions i tractar-los d’una manera específica, sovint ritual. Aquest tracte especial, curós davant el perill potencial té força a veure amb l’actitud que l’estigma suscita.

Esprement una mica més aquest concepte de la contaminació podem, d’alguna manera, retornar a Frazer (1981) i la seva famosa teoria de la màgia. Un dels dos tipus de màgia que descriu és la màgia contaminant, que es fonamenta en la llei de contacte per la qual allò que un dia estigué en contacte continua interactuant en la distància. Malgrat l’atreviment del paral·lelisme això ens pot ajudar a explicar com l’estigma que carrega la categoria d’immigrant arriba a ser transferida als telecentres que freqüenten.

Com s’ha apuntat en diverses ocasions [Delgado, 2003], l’immigrant és un personatge conceptual, és l’stranger de Simmel (1971), que es caracteritza per la seva ambivalència, per estar lluny i prop alhora. En aquest sentit, immigrant és una categoria estigmatitzadora que etiqueta –en el sentit que li donen Goffman (1970) i Becker (1991)- aquells als quals és col·locada. Així doncs, els afectats en aquest cas esdevenen portadors d’una sèrie de característiques indesitjables i són acusats d’un seguit de pràctiques censurables i “desviades”. Els altres –“normals”, “autòctons”- adopten una actitud de sospita constant vers el suposat immigrant, fiscalitzant les seves accions per poder-les assenyalar com a delatadores d’aquesta condició estigmatitzant. En aquest sentit, les interaccions queden condicionades per tal estigma i, per excés o per defecte, fugen de la “normalitat” convencional del tracte social. Això podria servir per entendre, almenys en part, per què alguns sectors de la població no fan ús dels telecentres més freqüentats per immigrants, com podria ser el cas de RavalNet, que es podria veure fins a cert punt “contaminat” per l’estigma que arrosseguen els seus usuaris habituals i, en aquest sentit, com una pràctica “desviada”.

Per altra banda, els plantejaments fundacionals de la majoria dels telecentres fan referència a l’exclusió social i la fractura digital, les quals poden ser combatudes mitjançant l’accés a les noves tecnologies. Això pot, fins a cert punt, contribuir a estigmatitzar aquells sectors socials que no disposen a priori d’aquest accés, convertint-ho en una mena de handicap social. Així doncs, l’ús d’un telecentre podria precisament ser una mena d’auto-delació d’aquesta condició indesitjable.

En el cas dels gitanos catalans, la precaució d’evitar espais, situacions i activitats que puguin ser estigmatitzadores és molt major, atès que tal condició ja és pressuposada en ells per part dels altres –els “normals”, els “paios”-. Per això, barrejar-se públicament amb “immigrants” o freqüentar llocs socialment associats amb aquests pot fàcilment transferir-los la negativitat, la “impuresa” de l’etiqueta que carreguen. A més a més, podria contribuir a justificar aquesta la tendència política a aglutinar immigrants i gitanos sota la categoria de “minories ètniques”, cosa que es percep per molts gitanos com una rebaixa del seu estatus. Un cert estatus assolit per mitjà d’estratègies creatives que han contribuït a invertir el sentit del propi estigma i a positivitzar de pròpia imatge pública. La poca incidència dels telecentres pot explicar-se tenint en compte tot això com a factor important.

Bibliografia

BECKER, Howard S. 1991 [1966], Outsiders, Nueva York: Free Press.

DELGADO, Manuel (ed.) 2003, Inmigración y cultura, Barcelona: CCCB.

DOUGLAS, Mary 2002 [1966], Purity and Danger. An Analysis of Concept of Pollution and Taboo, London: Routledge.

FRAZER, James George 1981 [1922], La rama dorada. Magia y religion [The Golden Bough], trad. de Campuzano, Elisabeth i Tadeo I., México: Fondo de Cultura Económica.

GOFFMAN, Erving 1970 [1963], Estigma. La identidad deteriorada [Stigma. Notes of the Management of Spoiled Identity], trad. de Guinsberg, Leonor, Buenos Aires: Amorrortu Editores.

GOFFMAN, Erving 1971 [1959], The Presentation of Self in Everyday Life, London: Penguin Books.

PUJADAS, Joan-Josep 1993, Etnicidad. Identidad cultural de los pueblos, Madrid: Eudema.

SIMMEL, Georg 1971, “The Stranger”, dins de On Individuality and Social Forms, Chicago: Chicago University Press, p. 143-149.

Gitanos catalans i xarxes ciutadanes

Exploro les diferents webs de les xarxes ciutadanes de Sants (xarxa3), actualment en construcció, del Raval (RavalNet), de Sant Antoni (Xarxantoni) i Gràcia (GràciaNet), atès que corresponen als barris on hi ha els nuclis de gitanos catalans de Barcelona, encara que sigui per proximitat geogràfica. Continuo cercant la incidència dels telecentres i, en aquest cas, de les xarxes comunitàries entre aquests grups. Continuo adonant-me de la dificultat de detectar les adscripcions identitàries de les persones usuàries d’aquests llocs web.

Només en el cas de GraciaNet trobo alguna referència als gitanos del barri. Ho faig mitjançant el buscador i teclejant-hi paraules com “gitanos”, “gitano”, “gitana” o “gitanes”. Tan sols em surten uns pocs resultats, els quals fan referència a dos esdeveniments en els quals la Unió Gitana de Gràcia hi té un rol important. El primer data del 2003 i tracta d’una queixa publicada per un veí de la Plaça del Raspall relativa a uns infants gitanos. La Cèlia i l’onclu Manel de la Unió Gitana de Gràcia intervenen en el conflicte i es proposen com a mediadors. Finalment el veí deixa constància i agraeix el rol d’aquesta entitat i els seus membres en la resolució del problema. La segona referència té a veure amb l’homenatge a Antonio González “El Pescaílla”, que organitzà la Unió Gitana de Gràcia el novembre del 2003 i que consistí en una placa de record a la cantonada dels carrers Fraternitat i Llibertat i una exposició de la trajectòria del músic gracienc a la seu del Districte.

Xarxes ciutadanes vs. Telecentres

El telecentre vinculat a l’associació de joves TEB del Raval comparteix espai físic i domini virtual amb RavalNet, que es defineix com una “xarxa ciutadana del Raval”. Als barris que ens interessen, trobem casos homòlegs com són Xarxa3 de Sants, GraciaNet de Gràcia i Xarxantoni del barri de Sant Antoni. També hi ha webs similars dels barris de La Verneda, Sant Andreu o Nou Barris. Tanmateix, no totes gaudeixen d’una seu física com passa en els casos del Raval o de Sant Antoni, i cap d’elles consta com a telecentre a la Xarxa de Telecentres de Catalunya (XTC). Tanmateix, en una de les sortides etnogràfiques de l’assignatura varem visitar els espais físics vinculats tant a Xarxantoni com a RavalNet, i en Ricard Faura els presentà com a telecentres, malgrat que el primer no formava part de la XTC i el segon ho estava a través de l’associació TEB. De fet, la mateixa XTC reconeix que no tots els telecentres existents formen part d’aquesta xarxa.

En qualsevol cas, aquestes xarxes ciutadanes es presenten com “un ambient telemàtic que es proposa promoure i afavorir la comunicació, la cooperació, els intercanvis, l'organització i l'accés a les noves tecnologies de la informació a tots els ciutadans i ciutadanes i associacions que constitueixen una comunitat local i, alhora, obrir aquesta comunitat local a la comunicació via xarxa amb la resta del món” (http://php.ravalnet.org/ravalnet/index.php?menu=presentacio). En aquest sentit, són espais virtuals que tenen l’objectiu d’acostar les NTI a les persones i entitats d’un barri, i afavorir d’aquesta manera tant les relacions entre ells com amb d’altres agents externs. Acullen al seu sí agendes, notícies, blogs personals, webs d’entitats i multitud d’altres serveis i informacions relatives al barri. N’hi ha algunes que tenen seus físiques i això és precisament el que els afegiria el caràcter de telecentre, ja que segons es desprèn de la definició de Wikipèdia, els telecentres són espais físics: “Un telecentre és un espai orientat al desenvolupament de processos integrals d’alfabetització digital i d’accés a les noves tecnologies, dotat d’equipament informàtic i ajuda personalitzada, on els usuaris realitzen accions per a la seva capacitació tecnològica, desenvolupant així les habilitats, destreses i coneixements útils per a incorporar-se a la Societat de la Informació i superar la fractura digital”.

Per tant, podríem dir que fins a cert punt xarxes ciutadanes i telecentres comparteixen un mateix objectiu, però que adopten plasmacions diferents: les primeres en format virtual i els segons en format físics. Hi ha casos en què ambdós models conflueixen en una mateixa entitat, com és el cas de Xarxantoni.

Concepte de “gitanos catalans”. Aclariments

Quan es parla de “gitanos catalans” no s’acostuma a fer referència a tots els gitanos “que viuen i treballen a Catalunya”, sinó que s’usa en las seva accepció com a concepte diguem-ne “ètnic” –en el sentit d’una categoria usada pels mateixos actors socials en qüestió- i, per tant, amb una definició més restringida. Malgrat que és precisament tasca de l’antropologia desgranar un concepte ètnic després d’un intens treball etnogràfic, podríem dir de moment que per “gitanos catalans” s’entenen totes aquelles persones gitanes que es defineixen com a tals i que així són reconegudes per d’altres gitanos catalans i no catalans. Per a tal efecte és important que un gitano català es pugui ubicar en una xarxa familiar de gitanos catalans i pugui vincular-se a un referent territorial (ciutat o barri) habitat per gitanos catalans. En el cas de Barcelona, aquests referents territorials serien els tres barris reconeguts com a històricament habitats per gitanos catalans: Hostafrancs, Gràcia i el Portal, pels voltants del carrer de la Cera (a l’actual Raval).

Gitanos vs. Immigrants. Conseqüències als telecentres

Al darrer post s’apuntava que els gitanos eviten la coincidència, tant en espais físics (p.e.: els telecentres) com en categories classificatòries (p.e.: “minories ètniques”), amb els “immigrants”. Les declaracions de “nosaltres no som immigrants” o “fa segles que som aquí”, acompanyen sovint escenificacions pràctiques de distanciament i diferenciació com poden ser l’abandonament de reunions, l’evitació d’espais determinats, o les interaccions basades en relacions de dominació. Equiparar-se a la categoria “d’immigrants” significa per a molts gitanos una “rebaixa” d’estatus inacceptable.

En aquest sentit, podríem parlar d’aquestes pràctiques i discursos com intents d’allunyar-se o evitar l’estigma (Goffman, 1970). Els gitanos es troben ja afectats per una categoria estigmatitzadora, la de “gitanos”. Aquesta condició d’estigmatitzats els fa susceptibles de ser afectats per d’altres categories contaminants o estigmatitzadores, com és el cas “d’immigrants”. Conscients de tal perill, els gitanos marquen contínuament la distància en relació a aquests altres focus d’estigmatització. D’aquesta manera també transfereixen part de la negativitat, perillositat o impuresa que carreguen com a grup a d’altres categories o grups, situant-los en una posició inferior en el que podríem anomenar una escala d’intensitat de l’estigma dins el camp, en termes de Bourdieu, dels “grups subalterns”. El model està pres de Cantón Delgado (1997), que l’utilitza per analitzar les congregacions protestants de Granada i descriu com aquells qualificats de “sectaris” poden ésser ells mateixos capaços de produir estigma dins del propi camp o subcamp religiós, de manera que s’estableix una mena de gradació interna d’acord amb el nivell de “sectarietat” atribuït.

Bibliografia

CANTÓN DELGADO, Manuela 1997, "Evangelismo gitano y creatividad religiosa: cómo se piensan los gitanos, cómo pensar la religión", dins Antropología 14:45-72.

GOFFMAN, Erving 1970, Estigma. La identidad deteriorada, Buenos Aires: Amorrortu.

Cal apuntar que hi ha precisament una antropòloga i gitana que està treballant la presència dels gitanos a la xarxa. Ella és Mayte Heredia i es poden trobar referències seves a:

http://mumeli.wordpress.com/

http://www.pangea.org/aecgit/memoria/pdf/Mayte%20Heredia.pdf

Telecentres a la xarxa. Resseguint rastres de gitanos catalans

http://www.xarxa365.net/

Un color verd tirant a pistatxo i un blau clar grisós caracteritzen els títols i els fons, respectivament, de la pàgina web de la Xarxa de Telecentres de Catalunya (XTC), a la qual hi he accedit a través d’un enllaç situat al blog de l’assignatura “Noves tecnologies i relacions socials” del doctorat en Antropologia Social i Cultural de la Universitat de Barcelona. Aquí comença la meva exploració etnogràfica virtual per escollir un telecentre que pugui esdevenir objecte d’estudi antropològic.

A la part central de la pàgina trobem les informacions destacades, a més d’una agenda i una secció de notícies. A la part esquerra hi ha tot un menú a través del qual es pot accedir a les diferents seccions del web, que apareixen a la part central de la pàgina en clicar-ne els enllaços: “el telecentre”, que inclou presentacions i definicions del servei; “el quiosc”, que comprèn l’agenda i les notícies; “l’escola”, on s’hi poden trobar diferents recursos de formació en noves tecnologies; “el mercat”, que inclou anuncis, fòrum i una miscel·lània de curiositats; i “els veïns”, dedicat als usuaris dels telecentres. A la part dreta, diferents enllaços ens remeten a projectes i serveis vinculats a la XTC (Fes Internet, Teletreball.net, Òmnia, Pilot de Programari Lliure), a més d’altres llocs web externs que són considerats d’interès. A la part de la capçalera també trobem un menú amb presentacions de la XTC, enllaços de la Generalitat de Catalunya, una zona del web reservada als dinamitzadors dels telecentres i el contacte.

A dalt a mà esquerra, just a sota del logotip de la XTC hi ha un enllaç “cercador de telecentres”, a través del qual continuo la meva immersió. Això és un buscador que serveix per localitzar els diferents telecentres a partir dels criteris de “comarca”, “municipi”, “tipus de suport” i “tipus de telecentre”. En referència a aquest darrer ítem, tenim força opcions que ens revelen les diferents formes que pot prendre un telecentre: centre en una associació, centre de teletreball, telecentre en un edifici propi, sala en un ens local, centre de la Xarxa Pilot de Programari Lliure, Punt Òmnia, Biblioteca, centre de formació d’adults, centre de formació ocupacional, museu, alberg, punt d’informació juvenil, centre cívic, punt d’accés públic a Internet associat a un telecentre. Opto per limitar la meva cerca a Barcelona. Atès que la meva recerca doctoral gira entorn el tema dels gitanos catalans a la ciutat, m’interessa veure la incidència dels telecentres entre aquest col·lectiu; així que exploraré aquells telecentres situats als barris habitats per gitanos catalans, que són Gràcia, Hostafrancs i el Portal, als entorns del carrer La Cera.

En primer lloc, tenim el Telecentre-associació de joves TEB, situat al Raval, que a més a més està catalogat com un Punt Òmnia. Òmnia és una xarxa o una “comunitat social” de telecentres, que està enfocada a les zones amb “més risc d’exclusió social” i que té la pretensió “d’evitar la fractura digital” facilitant l’accés de tothom a les noves tecnologies i la millora de la comunitat a través d’això (http://www.xarxa365.net/panells/panell_omnia). El telecentre de l’associació de joves TEB presentat de la següent manera: “el Telecentre Associació per a joves Teb està situat al barri del Raval de Barcelona. Des de fa 10 anys intenta dinamitzar un espai on conflueixen gent de totes les edats i totes les cultures. L’objectiu principal és facilitar i apropar l’accés” (http://www.xarxa365.net/?q=node/502).

http://teb.ravalnet.org/

En accedir a la web del telecentre, i per sorpresa meva, em trobo que la pàgina no fa referència tant al telecentre mateix com a l’associació que l’acull. Trobem enllaços a les diferents activitats, projectes i seccions de l’associació de joves però, si no fos per l’itinerari que he seguit per arribar-hi, res em faria pensar que això és el lloc web d’un telecentre. Tanmateix, amb l’exploració de la web hom pot copsar la importància que l’associació dóna a l’ús d’Internet i d’altres tecnologies de la comunicació com és el vídeo, com a instruments per combatre l’exclusió social. Això és precisament el que l’Ester ens digué quan anàrem de visita física al TEB (vegeu el diari de camp). Malgrat estar situat al vell mig del nucli de gitanos més antic la ciutat, al carrer dels Salvador, no està clar fins a quin punt els membres d’aquest col·lectiu en fan ús o no. Segons ens explicà l’Ester, en el registre d’usuaris no recullen l’adscripció i/o identitat ètnica de les persones, entre d’altres coses perquè no ho consideren rellevant i és quelcom complex que no pot copsar-se a simple vista o mitjançant preguntes que, sovint, podrien semblar inquisitives. A la pàgina web del TEB tampoc trobem cap referència explícita a la qüestió.

Tornant al buscador de la XTC, trobem un conjunt de telecentres vinculats a biblioteques públiques situades als barris esmentats o a prop d’ells. És el cas de la biblioteca Joan Miró, del Parc de l’Escorxador, que separa Hostafrancs i l’Eixample; la biblioteca Vapor Vell, a Sants; o la biblioteca Vila de Gràcia, a Torrent de l’Olla. En el cas de les biblioteques, em trobo amb dos problemes, un de més físic i l’altre de virtual. D’una banda, pel que es desprèn de la meva experiència de camp entre gitanos catalans, les biblioteques no són precisament llocs que la majoria d’ells freqüentin. Habitualment prefereixen els bars, els centres cívics, les esglésies de Filadèlfia i sobretot les places. Són pocs els que estudien i, per tant, pocs els que potencialment podrien ser usuaris més assidus d’aquests equipaments. D’altra banda, malgrat constar com a telecentres i al contrari que passa amb els Punts Òmnia, aquests telecentres vinculats a biblioteques, no gaudeixen de dinamitzador, ni d’equipaments específics, ni tampoc d’activitats pròpies. Pel que he observat a la Biblioteca Vapor Vell de Sants, hi ha una sala d’ordinadors des de la qual es pot accedir a Internet, a més de connexió sense fils a tot l’edifici, que són serveis que ofereix la instal·lació, però no va més enllà que això. En aquest sentit, tampoc existeixen pàgines webs específiques d’aquests telecentres; moltes de les biblioteques gaudeixen de lloc web particular, fora de la pàgina comuna de les Biblioteques de la Diputació de Barcelona o de les Biblioteques de Barcelona.

http://w3.bcn.es/V51/Home/V51HomeLinkPl/0,3989,171935389_173110328_1,00.html

N’és una excepció la Biblioteca del Vapor Vell que, des de fa poc temps, disposa d’una pàgina web on s’informa de les activitats de la biblioteca, novetats en el fons bibliogràfic, recomanacions... A més a més, a la secció de “serveis i activitats”, es parla dels serveis relacionats amb l’accés a Internet i el que s’anomena “espai multimèdia” i que, en certa manera, podríem considerar-ho l’expressió física que més s’acosta al telecentre que des de la XTC s’anuncia. En aquesta secció del web, trobem efectivament informació sobre l’equipament d’aquestes aules, el serveis que ofereixen, l’horari, els preus d’alguns materials informàtics de suport (“consumibles”) que s’hi poden adquirir i una central de reserves per demanar hora per usar el servei. Des d’aquí accedeixo al web dels Espais Multimèdia de les Biblioteques de Barcelona, que precisament és una pàgina comuna de totes els biblioteques de la ciutat que disposen d’aquest servei. En aquest lloc web, vinculat a la pàgina de l’Ajuntament, trobem el mateix tipus d’informació que a l’esmentada secció de la Biblioteca del Vapor Vell, a més a més de dades sobre l’equipament dels espais multimèdia de les diferents biblioteques i de recursos formatius que poden facilitar l’ús dels serveis que s’hi ofereixen. En aquesta web també hi consta la biblioteca Vila de Gràcia, que es troba situada prop de les places del Raspall, del Poble Romaní i del Gato Pérez, als voltants de les quals es concentra el nucli gitano de Gràcia.

http://www.escolapia.cat/serveisolidari/catala/index.htm

Finalment, el buscador de la XTC assenyala un altre telecentre susceptible de ser usat per gitanos catalans, en aquest cas del barri del Portal altre cop. Em refereixo al Servei Solidari, situat al carrer Sant Antoni Abat, força a prop del TEB i també part de la Xarxa Òmnia. Aquesta és una entitat vinculada a l’Escola Pia de Catalunya que “té com a objectiu global lluitar contra situacions de necessitat, de discriminació i d'exclusió social, que afecten persones dels anomenats tercer i quart món”. Les seves línies d’acció giren, d’una banda, entorn a l’oferiment de serveis d’inserció laboral i formació als immigrants, i de l’altra entorn a qüestions de cooperació internacional. La seva pàgina, que té el format habitual d’un menú a la part esquerra i una part central que canvia en funció de l’opció del menú que hom clica, es parla dels diferents serveis que s’ofereixen i els projectes que es realitzen, entre els qual hi ha: els programes i serveis dirigits a la inserció social dels immigrants (informació, autoocupació, aprenentatge de llengües...), un programa de pisos assistits per a joves procedents de centres tutelats, diversos programes de cooperació internacional, i “programes per lluitar contra l'exclusió facilitant l'accés a les noves tecnologies de la informació” (ús d’internet, orientació laboral i formació a través de la xarxa). Aquí tampoc trobo cap referència als veïns gitanos de la zona del Portal, però probablement passi una mica el mateix que al TEB. Les polítiques i programes institucionals dels darrers anys tendeixen a agrupar immigrants i gitanos sota la genèrica categoria de “minories ètniques”. Els gitanos catalans, apel·lant al seu històric assentament a Catalunya, rebutgen ésser “rebaixats a la categoria d’immigrants”, i les associacions gitanes sistemàticament eviten ésser inclosos en iniciatives polítiques on també hi hagi associacions d’immigrants. En la mateixa línia, els gitanos eviten freqüentar aquells llocs on se situïn al mateix nivell que els immigrants, com són aquests serveis assistencials que tenen l’objectiu de “combatre l’exclusió social”. Si bé és cert que conviuen als mateixos barris, els gitanos procuren escenificar-se com a diferents, i fins a cert punt superiors als immigrants, procurant que en les interaccions aquells sempre juguin un rol dominant. Caldria contrastar-ho amb una observació etnogràfica convencional, però fóra molt probable que la poca participació dels gitanos en aquests telecentres, que la mateixa Ester del TEB va subratllar (vegeu diari de camp), precisament tingués a veure amb el perfil sociològic dels seus usuaris i els objectius de les entitats que els gestionen.

http://www.bcn.es/sants-montjuic/elpunt/

Existeix a Hostafrancs un servei, que no consta a la XTC, però que podria acostar-s’hi força. És El Punt. Servei d’assessorament acadèmic i professional. Aquest equipament, situat a la Casa del Mig del Parc de l’Espanya Industrial i vinculat a l’Ajuntament de Barcelona, ofereix un seguit de recursos per orientar “els joves a prendre les seves decisions acadèmiques i professionals”. El Punt disposa d’un servei gratuït d’Internet i d’un seguit d’eines formatives relacionades amb les noves tecnologies i el món laboral o educatiu. Contràriament al que passa amb els telecentres fins ara explorats, aquest equipament sí que em sembla més susceptible de ser usat per gitanos catalans, especialment adolescents i joves. De fet, molts gitanos d’entre 14 i 20 anys han abandonat els estudis i no treballen. La primera conversa que vaig tenir amb un d’aquests nois, a Hostafrancs, va començar precisament amb una frase seva: “jo és que estic buscant feina, no sé si tu em podries ajudar...”. Crec probable que alguns d’ells hagin anat en algun moment o altre a la Casa del Mig demanant feina. Potser s’hauria de comprovar parlant amb els encarregats del servei o fent-hi observació presencial. En qualsevol cas, el lloc web de El Punt, no fa cap referència als gitanos catalans del barri.

Algunes consideracions finals

Intentar trobar indicis de l’ús que fan els gitanos catalans dels telecentres que tenen a prop de casa no és una tasca fàcil. La xarxa és un lloc on la identitat és encara més modelable i l’anonimat més practicable que als espais físics, ja que es poden ocultar alguns elements que a simple vista són fàcilment detectables, com podrien ser el sexe, l’edat o algunes característiques físiques. Si a això ho afegim al fet que, al meu entendre, la identificació d’una persona gitana només es pot fer quan aquesta es defineix com a tal i els altres així la reconeixen, detectar la presència de gitanos a la xarxa es converteix quasi en una quimera, i encara més si volem avaluar la incidència que tenen entre ells els telecentres. Això és una tasca que probablement calgui complementar amb una recerca etnogràfica física clàssica.

També cal apuntar una altra dada. Molts dels gitanos catalans joves i de mitjana edat que conec disposen d’ordinadors i connexió a Internet des de casa. En aquest sentit, els telecentres tampoc poden representar un servei tan necessari per a ells. Potser m’hagi equivocat d’enfocament a l’hora de dirigir la meva mirada etnogràfica.

Visita etnogràfica al Citilab de Can Suris

Dimecres 23 de maig de 2007
~16:00h. Plaça de l’Estació (Cornellà de Llobregat)
En Ricard i la Maria Jesús ens han citat davant l’estació de Renfe de Cornellà de Llobregat, que coincideix amb la parada “Cornellà Centre” de la Línia 5 del Metro. La plaça, anomenada de L’Estació, es troba elevada respecte de la part de la ciutat que s’estén al nostre davant, en direcció sud-oest, situant-se al capdamunt d’una mena de pujol des d’on es divisa bona part del centre històric i l’antiga zona industrial de la ciutat. Això darrer m’ho fa pensar el gran edifici fabril, de maó vist, probablement del tombant del segle XIX-XX, d’estil modernista, amb una gran xemeneia cilíndrica d’aquestes que han esdevingut patrimoni industrial, que presideix la vista. Segons el web de la ciutat és la Societat General d’Aigües, aixecada el 1907 sota la direcció de l’arquitecte Josep Amargós per abastir Barcelona d’aigua.
He coincidit amb la Vanessa i l’Armando a la sortida del Metro, i en un banc de la plaça hem trobat la Verónica prenent el sol, que avui pica de valent i fa pujar força la temperatura. Triguen poc a arribar la Maria Jesús i en Ricard, sortint d’un bar de la mateixa plaça, on segons explica ella l’home ha dinat i tot. Dues noies que s’esperaven dretes al mig de la plaça resulten ser estudiants de la Maria Jesús, em sembla que d’història de l’art, de belles arts o d’alguna cosa relacionada. Al cap d’una estona arriba la Lídia i en Ricard rep un SMS de la Caterina i la Francesca, que diuen estar en camí i que trigaran uns 10 minuts. La Maria Jesús fa estona que insisteix en anar passant per no perdre temps, però en Ricard aconsegueix esgarrapar uns minuts esperant a les italianes sense èxit.
Sense que hagi arribat ningú més comencem a baixar del pujol on som en direcció a la Societat General d’Aigües, que molts interpretem com el nostre destí d’avui, Can Suris. I és que la fotografia d’aquest Citylab que en Ricard va penjar al blog recorda molt l’edifici fabril que tenim al davant. Fins i tot la Lídia hi fa fotografies pensant-se, com jo, que allò és efectivament Can Suris. Per això em sorprèn que, en arribar a baix de tot del turó, a la carretera de Sant Joan Despí, per on hi passa el Trambaix, comencem a caminar cap a la dreta, en direcció nord-oest, deixant cada cop més enrere el gran monument de maons. A l’esquena també deixem una cruïlla anomenada Quatre Camins, on conflueixen la carretera de Sant Joan Despí, la carretera d’Esplugues, la de Sant Boi i un carrer anomenat Rubio i Ors, que probablement també menés antigament a algun poble de la rodalia. Caminem paral·lels a la línia del Trambaix, deixant la Societat General d’Aigües i passant pel costat d’un petit veïnat de cases, que s’estenen a banda i banda del carrer Soler i Cortada. Són cases baixes, de planta i alguna de planta i pis, bastant desarreglades. Al carrer hi ha homes i dones i nens, força morenos, les dones duen cabells llargs i faldilles, els nens joguinegen per allà, els homes instal·len una mena de barra limitadora d’altura al principi del carrer. També hi ha alguna furgoneta vella aparcada. Pel seu aspecte i això descrit em fa pensar que són gitanos.

~16:30h. Can Suris (Plaça de Can Suris, Cornellà de Llobregat)
Dos carrers enllà arribem efectivament a Can Suris, un edifici fabril també d’estil modernista, mica menor que l’anterior, amb maó vist i una gran xemeneia apart. Aquest, que sembla estar en obres al seu interior, es troba en una plaça s’obre a l’esquerra de la carretera de Sant Joan Despí i que duu el mateix nom de la fàbrica. Les bandes sud i est de la plaça estan formades per conjunts de cases adossades, de construcció recent, probablement dels anys 90, de maó vist però nou i blanquinós, i amb una arquitectura que podríem dir-ne de “nous rics”. Pel seu aspecte semblen allotjar persones d’un estrat social mitjà-alt.
En Lluís, el noi que ens passejarà per l’interior de l’edifici, surt a rebre’ns fent broma sobre la nostra tardança. És més aviat prim, deu tenir uns 30 anys o potser menys, duu barba de pocs dies, la samarreta per dins dels pantalons i els cabells curts. Can Suris, que segons informa el nostre guia és una antiga fàbrica del segle XIX restaurada, és un edifici de planta rectangular, l’entrada del qual es troba en un dels seus costats llargs i mira cap al sud-est. La gran xemeneia està separada uns metres de la cantonada sud de l’edifici. L’antic pati que envoltava la indústria forma avui la plaça oberta coberta de llamborda nova i gespa. En Lluís ens presenta l’espai remodelat com un citylab, on pretenen que tinguin lloc “fluxos entre ciutadans i empreses”.
L’antiga fàbrica construïda el 1987, anomenada Fontanals i Suris, està formada per dues parts anàlogues. A meitat sud-oest, s’ha respectat l’arquitectura interior original, amb seguit d’arcs de volta catalana aguantats per unes columnes de ferro. L’altra part ha estat buidada i reconstruïdes les tres plantes de l’edifici a base de formigó armat gris. Hi accedim per la meitat original. Al seu interior, diversos operaris ultimen el muntatge del mobiliari i alguns detalls d’arquitectura efímera. Comencem la visita per la zona enformigonada, on s’hi situarà l’entrada principal o vestíbul, franquejat per uns detectors magnètics i amb un sostre que s’ha d’anar a buscar a la teulada de l’edifici. Juntament amb l’ús del formigó, en Lluís justifica l’absència de la divisió de plantes en aquest breu espai inicial per poder acollir-hi exposicions amb grans instal·lacions, com podrien ser pantalles digitals.
Seguidament passem a la part on s’ha respectat l’arquitectura original. La major estança és un espai amb taules i preses de corrent on es podrà treballar amb ordinadors. Com a experiència pionera, volen provar de deixar ordinadors portàtils en préstec que els usuaris podran fer servir en aquest espai. De fet, la seva distribució recorda l’espai d’estudi d’una biblioteca, fins i tot amb un taulell arran de la porta que hi dóna pas des del vestíbul. A la part sud i amb la previsió de ser separat de la mediateca per unes plantes, s’hi estendrà el “restaurant-bar”, del qual en Lluís en justifica la presència apel·lant a la nostra condició de “mediterranis”, cosa que faria que moltes reunions i decisions tinguessin lloc al bar. Després que la Maria Jesús expressi la seva inquietud en relació al soroll ambiental que es generarà a l’espai, agreujat també per la proximitat del bar, passem a la mediateca, situada al nord d’aquesta gran sala i dividida en tres parts llargues: una que allotjarà grans pantalles de televisió on s’hi podran veure els continguts audiovisuals que el centre ofereixi, d’acord també amb les propostes dels usuaris; la següent que constarà de taules de treball més individual; i una tercera dedicada al treball en grup. La planta baixa d’aquesta secció d’arquitectura es completarà amb una estança que anomenen “iaiolab” i “nanolab”, dedicada a la interacció entre infants i gent gran, a través de l’experimentació amb les noves tecnologies. De fet, la idea general del centre és que els usuaris, que generalment usaran la planta baixa, experimentin i provin els productes que les empreses allotjades al primer pis estiguin desenvolupant.Tornant a la meitat enformigonada, en Lluís ens mostra l’auditori, una gran sala, que ocupa quasi dos terços d’aquesta secció de l’edifici, i on s’hi podran celebrar conferències, actes, concerts... La sala disposa, com tot l’edifici, de mobiliari mòbil i d’un escenari també mòbil. A més a més, hi ha càmeres que permetran retransmetre els actes per Internet, dues cabines de traducció simultània i una cabina de control. La sonoritat de l’espai sembla també ben aconseguida. Acabada la planta baixa, arriben la Caterina i la Francesca, que havien estat trucant en Ricard ja que no trobaven el lloc.
Des del vestíbul, unes escales ens duen al primer pis. La part de formigó, que té menys espai atès que la part corresponent a l’entrada és oberta fins a la taulada, està formada per tres sales polivalents. De fet és una gran sala com l’auditori que es troba dividida en tres parts per parets de fusta que es poden plegar en fulles dobles i fusionar les diferents estances, que estan preparades principalment per acollir cursos. En un d’elles hi ha instal·lat un canó de projecció i una pantalla, que després ens serviran per a que en Ricard ens faci una breu presentació.
A la meitat original d’aquesta primera planta, hi ha l’espai destinat a les empreses. Una gran sala, corresponent a la pseudobiblioteca de baix, n’ocupa la major part. Uns grans mobles d’un estrany disseny en forma de donut criden la nostra atenció. Són una mena d’armaris amb lleixes d’1,5 m. d’alçada aproximadament que, fent una forma circular, envolten una taula també circular i unes cadires on en Lluís explica que s’hi podran celebrar reunions. Aquesta mena de búnquers circulars, als qual s’hi pot accedir per una obertura que fan els armaris, estan oberts per dalt i permeten ser vistos des de fora. Està previst que n’hi hagin uns 6. A la banda nord, s’hi estenen diversos despatxos que allotjaran empreses emergents del món de les noves tecnologies, durant els seus primers anys de vida. A la banda sud, hi ha el despatx de direcció o gestió del centre, una sala més gran que les empreses podran disposar per a les seves reunions, i una cuina-office amb microones, nevera, pica i taula.
Per l’escala d’incendis, que es troba a la cantonada sud de l’edifici, accedim a la segona i última planta, que queda just sota teulada. Aquesta encara no està habilitada, i de fet el terra no està cobert per una mena de parquet que el nostre guia ha descrit com a “terra tècnic”, ja que es troba elevat uns centímetres del terra de formigó i permet estendre els cables de corrent i d’altres per sota. Diu en Lluís que hi ha diverses propostes sobre la taula per a aquesta estança però que esperaran a tenir la resta del centre en marxa per decidir-ho. La idea que tenen és de dedicar l’espai a la creació artística, especialment a l’art digital. Al mig de la banda sud-est, trobem l’únic espai habilitat de la planta, que conté els ordinadors que controlaran els sistemes informàtics de l’edifici, les diferents connexions en xarxa i un SAI o estabilitzador de corrent amb autonomia d’unes hores i protector en cas de pujades de tensió o de tall de subministrament elèctric. Coincidim a descriure la petita sala com el “cervell” de l’edifici.
A la part enformigonada, corresponent a l’auditori i la sala polivalent, hi trobem una sala tancada amb pany i clau, que tampoc està habilitada però que podria acabar essent un plató. Aquest espai guarda tota mena d’aparells informàtics, pantalles, impressores, instruments musicals... que serviran per farcir el centre quan aquest estigui en marxa.
Acabem la visita a la balconada que mira cap al vestíbul, on en Lluís ens mostra una mena de piscina buida i enreixada que es troba a la part nord-est del pati, i on s’hi troben els ventiladors encarregats de la climatització de l’edifici. Ens repeteix la idea dels fluxos entre ciutadania i empresa, en el fet que els primers podran ser partícips dels processos d’innovació dels segons. Segons ell, l’edifici es pot qualificar “d’intel·ligent” ja que acollirà la creació de xarxes socials reals, que complementen la virtualitat de les xarxes online, i a més està fet amb la idea que l’espai s’adapti a les persones i no a la inversa. Per a tal efecte, destaca el fet que en tot l’edifici hi haurà connexió d’Internet sense fils i que el mobiliari no és fixe. La Maria Jesús pregunta per la possibilitat de treballar des de casa a través de la xarxa del centre, que efectivament serà possible.

~17:45h. Sala Polivalent de Can Suris (Plaça de Can Suris, Cornellà de Llobregat)
Baixem a la segona planta, a la sala polivalent, on després de fer-nos un parell de fotos de grup i de resituar el canó de projecció, en Ricard ens fa una breu presentació del concepte de Living Labs i de Citylab, del qual Can Suris és una experiència pionera a Espanya i també a Europa. Els Living Labs són projectes en els quals la innovació empresarial i científica compta amb la participació ciutadana, no només com a provadors del producte acabat sinó com a part activa en tot el procés. La idea, nascuda als USA, on no tingué massa èxit degut a la insalvable distància entre ciutadà i universitats, fou represa als països del nord d’Europa, especialment per l’empresa Nokia a Finlàndia. Un Citilab és precisament l’espai físic dels Living Labs, i el cas de Cornellà és únic a Europa.
En Ricard parla també “d’apropiació ciutadana” i d’adaptabilitat de l’espai. Jo em distrec mirant els blocs de pisos que s’estenen a la banda nord del centre, i que em recorden els edificis de La Mina, ja que són grans blocs que allotgen un munt de pisos petits amb aquesta arquitectura de barri obrer dels anys 60, en la qual els edificis no tenen balcons, són més aviat grisosos i amunteguen un gran nombre de persones d’un estrat social més aviat humil. Em pregunto com es deu veure des de les finestres d’aquests ínfims pisos aquest gran edifici tecnològicament equipat i luxosament dissenyat que s’alça com una mena de bolet. Em pregunto quin serà l’ús que aquesta gent podrà fer o farà del centre, quina serà la seva apropiació. Em pregunto fins a quin punt no tenen d’altres necessitats més bàsiques que no pas disposar d’un servei com aquest. Discuteixo aquestes inquietuds amb en Ricard i la Maria Jesús, d’altres companys també fan comentaris crítics sobre l’ús d’aquest equipament. La Maria Jesús intenta buscar connexions entre els serveis que oferirà i la nostra tasca com a antropòlegs i científics socials.

~18:45h. Can Suris (Plaça de Can Suris, Cornellà de Llobregat)
Abans de marxar, ens fem una foto de família la porta de l’edifici i saludem en Lluís. Marxem sota un sol de justícia desfent el camí per on hem vingut. El regust de boca que ens queda és certament escèptic, i tornem a experimentar el contrast amb el món del qual acabem de sortir quan creuem altra vegada pel carrer Soler i Cortada, on alguns gitanos i gitanes s’estan.

Visita etnogràfica al telecentre del Raval

Dimecres, 16 de maig de 2007

~17:05h. Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona (c/ Montalegre, 6, Barcelona)

Som set doctorands de l’assignatura de “Noves tecnologies i relacions socials” que ens encaminem carrer Montalegre avall, en direcció al telecentre del barri del Raval: RavalNet. L’Armando, la Vanessa, la Lídia, la Verónica, la Francesca, l’Albert i jo, en Martí. L’Aníbal se’ns perd pel camí o ens el deixem a la facultat, cosa de la qual més tard ens n’adonarem. Al capdavant de la comitiva, a pocs metres de distància hi ha la Maria Jesús Buxó i en Ricard Faura, professors de l’assignatura. Realitzar un mena d’excursió acadèmica, cosa gens habitual a la carrera d’antropologia, ens sobta alhora que ens il·lusiona, i fem diversos comentaris en aquest sentit.

Baixem fins on Montalegre perd el nom i canvia a carrer dels Àngels, tombem per Carme fins a la Plaça del Padró, seguim per Sant Antoni Abat i trenquem al carrer dels Salvador, al número 6 del qual es troba la nostra destinació. Salvador és un carrer peatonal. Els edificis que hi ha a banda i banda tenen de mitjana unes tres plantes, i les façanes han estat enfosquides pel pas del temps. La vista enlaire topa amb una constel·lació de balcons de molts dels quals penja roba estesa. Pel carrer transiten diverses persones i alguna motocicleta resta estacionada a tocar de les cases. Els baixos del número 6 tenen l’entrada avançada menys d’un metre endins de l’immoble; la porta i la façana dels baixos, de nou encuny a diferència de la majoria d’entrades del carrer, són d’alumini folrat de blanc i uns vidres opacs que deixen traspassar la llum interior. Per a que ens obrin la porta, que està tancada, hem de pitjar el timbre.

~17:20h. Telecentre del Raval (c/ dels Salvador 6, Barcelona)

Una noia d’uns 30 anys, d’altura mitjana, cabell curt castany fosc, amb un vestit negre sense mànigues i acabat de faldilla ens obre la porta i ens convida a passar. Sembla que ja es coneixen amb en Ricard; ella es diu Ester. La nostra entrada en ramat no deu passar desapercebuda a les persones que corren pel local; alguns dels meus companys duen màquines de fotografiar, d’altres treuen les llibretes; d’altres no duem cap d’aquests elements que, al meu entendre, violenten la interacció i poden convertir la nostra presència en certament fiscalitzadora. En qualsevol cas, l’Ester ens adverteix que no podem fer fotografies als joves que es troben a la sala de dins, atès que són d’un centre de menors.

El rebedor és una sala espaiosa, d’uns 4 o 5 metres d’ample per 7 o 8 de fons aproximadament. Al fons a la dreta, unes escales pugen cap a un altell que s’endinsa cap al fons del local i cap a l’espai corresponent a l’edifici contigu. Hi veig alguns ordinadors i taules com de despatx. Sobre nostre no hi ha cap altell, cosa que deixa al rebedor un alt sostre. La sala, de parets clares i il·luminació de florescent, és força lluminosa.

L’Ester fa una breu presentació del local i ens convida a endinsar-nos-hi. Travessem un pas que hi ha al fons de l’estança, on el sostre s’escurça, atès que comença l’altell, i el local s’estreny per deixar lloc a dos lavabos que deixem a mà dreta, també sota l’altell. El breu passadís mena a una gran sala, de sostre baix també però recuperant l’ample inicial, que té taules amb ordinadors recorrent tot el seu perímetre. Al centre de l’espai, uns 6 o 7 joves de vora 14 anys seuen al voltant d’una taula, acompanyats d’un adult; penso que deuen ser els nois del centre i aquest deu ser un monitor o educador. Intercanviem salutacions amb alguns dels nois mentre creuem la sala per dirigir-nos a una altra estança que s’obre al final d’aquesta, a mà esquerra.

Ara ens trobem dins d’una peixera de ràdio, en la qual hi ha un taula amb micròfons coberts d’espuma de color groc, els sostres i les cantonades de les parets cobertes d’espuma grisa i un gran vidre doble que separa l’estança de la taula de control. L’estudi de ràdio es troba inserit en un espai adjacent a la sala dels ordinadors, amb la mateixa altura de sostre. En total parlem d’una estança d’uns 7 metres d’ample per 6 de fons aproximadament, dins de la qual hi ha la peixera d’una mida proporcionalment més petita i insonoritzada amb parets gruixudes, vidre doble i una porta hermètica; el que queda lliure de l’estança forma com una “L” voltant la peixera per la part que mira cap al fons de l’edifici i per la que toca a l’edifici de l’esquerra, mirant des del carrer. A la cantonada d’aquesta “L” hi ha un noi, amb cabell llarg mig agafat amb una cua, que treballa darrera una pantalla d’ordinador.

L’Ester ens fa entrar dins de la peixera per explicar-nos els projectes de ràdio que hi desenvolupen. Pel que comenta, inicialment l’equipament informàtic fou engegat per l’associació per a joves TEB, una entitat dedicada a treballar amb els nois i noies joves del barri. El nom de “TEB” fou adoptat d’un “tag” o signatura de paret que circulava pels carrers del barri. Al cap d’un temps de funcionar, alguns adults també reclamaren el servei i es produí un procés de negociació atès que els joves s’havien “fet seu” l’espai i calia redefinir-lo. Finalment sorgí RavalNet, una xarxa ciutadana que agrupa diferents entitats del barri i a partir de la qual es desenvolupen projectes al mateix local. En aquest sentit, la ràdio sorgí com una iniciativa adulta que els joves s’han anat apropiant mica en mica. L’Ester explica que l’emissora no funciona regularment sinó que els programes s’enregistren i es pengen a Internet. La majoria són de música, especialment de hip-hop, però també n’hi ha algun de debat o de reflexió pseudofilosófica. Hi ha d’altres projecte que es desenvolupen a l’estudi, fins i tot de gent procedent d’altre barris, com és el cas de “Voces gitanas”, un programa realitzat per dones gitanes de La Mina, Sant Adrià i d’altres nuclis gitanos. Dels programes musicals n’han arribat a sortir alguns artistes professionals o pseudoprofessionals; i encara que la majoria no surten més enllà de la ràdio, des de TEB, en col·laboració amb d’altres entitats de Catalunya, han elaborat un circuit que permet als joves artistes realitzar uns 5 o 6 concerts a l’any pel país. Arrel d’un comentari d’en Ricard, l’Ester explica que hi havia hagut algunes col·laboracions amb Ràdio Contrabanda, una ràdio lliure de Ciutat Vella.

Mentre l’Ester fa la seva explicació, jo em distrec mirant els elements que omplen un moble baixet que hi ha a la peixera, a tocar del vidre que la separa del control. Hi ha cintes de cassette, compact dics i una sèrie de carpetes amb papers. Reconec un parell de carpetes que corresponen a les Jornades de Cultura Gitana a Catalunya 2005 i 2006, organitzades per la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya (FAGiC), a les quals jo mateix vaig assistir. Tots som dins la peixera, excepte la Lídia i l’Armando, que de la porta estant es dediquen a fer fotografies amb flaix del local. La Lídia desapareix uns minuts i torna dient que l’ha trucat l’Aníbal, que s’ha extraviat abans de sortir de la facultat i encara no ha arribat, però ho farà d’aquí pocs minuts. L’Ester ens convida a canviar de sala argüint que en aquesta fa molta calor, cosa de la qual no me n’havia adonat fins que ella ho ha dit. Avui estic una mica despistat per al treball de camp; suposo que el no haver fet migdiada i tenir la ponència que haig de fer després al seminari dels Grup de Recerca sobre Exclusió i Control Socials al cap no em deixen concentrar massa.

Tornem a la sala dels ordinadors, però continuem endinsant-nos al local per un altre pas com el que separa el rebedor de la sala d’ordinadors. Aquest pas té a mà esquerra un espai ocupat per planxes de surf i a mà dreta dues portes que donen a dos despatxos. Al fons s’obre una gran sala, que recupera l’altura de sostre del rebedor, o fins i tot la supera, a més de recuperar o fins i tot eixamplar l’ample de la sala d’ordinador. A mà esquerra queden dues habitacions que, segons ens explicarà l’Ester, són la sala de reparació d’ordinadors i la biblioteca. L’espai on som ara és tot pintat de blanc, a excepció d’una de les parets, que és de maó vist. Una taula hexagonal, al voltant de la qual seiem, presideix la sala. També hi ha un canó de projecció que enfoca la paret del fons de tot i un seguit de plafons amb edificis pintats que decoren la part superior de la paret esquerra (mirant des del carrer).

~17:35h. Telecentre del Raval (c/ dels Salvador 6, Barcelona)

Un cop asseguts, l’Ester ens parla de l’organització, les activitats i els projectes de l’entitat. Pel que sembla, hi ha unes persones, membres i fundadores de l’entitat, que desenvolupen tasques de direcció, secretaria, gestió... Aquesta gent treballa de forma voluntària per l’associació que formen i sostenen. A part, hi ha els treballadors contractats per l’entitat, majoritàriament educadors i monitors que dinamitzen l’espai i vehiculen les propostes dels joves. Segons ella explica, el funcionament de l’entitat és força assembleari, malgrat que inicialment els joves duien més la batuta i ara estan més tutelats pels treballadors adults. Tanmateix, és arrel de les inquietuds i les propostes dels joves que sorgeixen diferents activitats i projectes, les quals són tirades endavant pels joves amb el suport i l’ajuda dels adults. Per exemple, ens parla de les planxes de surf que hem vist, procedents de donacions de diverses persones, i les quals representen una oportunitat dels joves per sortir del barri. També ens explica que arrel del fet que molta gent del barri feia donacions d’ordinadors vells, varen començar a muntar un taller de reparació de computadores, el qual ara s’ofereix a entitats i empreses del barri per un mòdic preu. Pel que fa a la biblioteca, en la qual hi havien molts llibres de text inservibles dels quals varen haver de fer neteja, l’Ester diu que és un projecte que estan duent a terme unes noies d’origen paquistanès i bangladeshi que han arribat fa pocs mesos al barri. Segons sembla, les joves són molt estudioses i tan sols estan disposades a fer activitats en les quals vegin certa utilitat pràctica per a la seva formació. Jugar a l’ordinador o fer surf els semblen activitats fútils, però amb la biblioteca els adults les han aconseguit engrescar.

L’Ester explica que els nanos acostumen a venir en grup, però no formen part de cap entitat. Segons ella, els joves coneixen molt bé el barri, “són els amos del barri”, i saben utilitzar els recursos que els ofereix cada entitat quan els interessa. En aquest sentit, ressalta la importància de coordinar-se amb les altres entitats i així no repetir errors, no acceptar joves que han estat expulsat d’altres llocs... El TEB i RavalNet són “referents al barri” i molta gent hi acudeix, ja sigui per fer donacions de coses que hi poden ser útils (o a vegades que hi poden fer nosa) o com un recurs a utilitzar. Molts nouvinguts venen al centre per usar els ordinadors, és el cas d’una noia acabada d’arribar de l’Argentina, que va en bicicleta i que fa servir Internet per accedir a xarxes de cases okupades en les quals es pot allotjar.

Alguns de nosaltres fem preguntes. Atès que ens trobem a la zona on hi ha el nucli de gitanos més antic de Barcelona, a tocar del famós Carrer de La Cera, li pregunto per la presència de gitanos al centre. Ella explica que n’hi deuen venir uns 10 o 12 joves, que qualifica de “no gaires”, però que justifica argumentant, davant la meva sorpresa, que “no hi ha una comunitat de gitanos important al barri”. Tanmateix, comenta que tenen uns formularis on fan un seguiment de la gent que ve al centre i tenen un apartat on han de posar si la persona és: autòctona, comunitària, extracomunitària o gitana. Segons ella, no ha comptabilitzat cap gitano atès que no ha trobat ningú que no pugui ser inclòs en alguna de les tres primeres categories. Malgrat no agradar-me massa això de dur una llibreta i apuntar mentre parles amb algú, com si fossis un periodista, no puc estar-me de fer com alguns dels meus companys i prendre nota d’aquestes darreres informacions que em semblen molt interessants per al meu tema de recerca.

La Maria Jesús pregunta a l’Ester si hi hauria la possibilitat que algun de nosaltres assistís com a observador en alguna de les activitats. Aquesta, que fa una cara com de compromís, diu que en tot cas caldria buscar un rol actiu que pogués desenvolupar el suposat observador, ja que al barri estan força tips d’estudiosos i periodistes que prenen el Raval com a objecte d’estudi. Parla d’una certa síndrome de l’observat i del fet que molts nanos es pensen que són famosos pel sol fet d’haver sortit una vegada a la televisió.

~18:05h. Telecentre del Raval (c/ dels Salvador 6, Barcelona)

La Maria Jesús i en Ricard semblen inquiets i comencen a fer comentaris per tancar la sessió. Abans de marxar però, l’Ester proposa d’ensenyar-nos un breu audiovisual elaborat pels joves. El treball sorgí en el marc d’un taller anomenat “Captura el Raval 2003”, en el qual els nanos sortien al carrer i filmaven persones, indrets o situacions del barri. Hi ha hagut problemes tècnics per fer funcionar el projector i després resulta que el documental apareixia sense so. Malgrat que jo m’he aixecat i també han vingut un noi i dos noies treballadores de l’entitat per resoldre el problema, una de les quals la tenia vista de Mataró, no han aconseguit fer funcionar l’aparell. L’Ester ha descrit la situació dient “en casa del herrero, cuchillo de palo”. I és que durant la seva xerrada ha insistit força en la vessant tecnològica que procuraven donar-li a les seves activitats.

Havent vist tan sols unes breus imatges sense so del documental, ens hem acomiadat de l’Ester, que ens ha acompanyat fins a la porta del local. Li hem agraït la seva atenció i hem marxat.

~18:15h. Carrer dels Salvador (Barcelona)

Del telecentre el Raval ens hem dirigit cap a un altre telecentre, el Xarx@ntoni, que es troba al barri de Sant Antoni. Hem tornat a reprendre el carrer Sant Antoni Abat fins a la seva desembocadura a la confluència de ronda Sant Antoni i ronda Sant Pau, on es trobava un antic portal d’entrada a la ciutat comtal, el portal de Sant Antoni, i que dóna nom a aquesta zona del Raval, coneguda precisament com “El Portal”. En aquest punt jo m’he separat del grup, patint per no arribar a temps al seminari del GRECS, i amb els ànims d’alguns dels meus companys desitjant-me sort a la ponència.