Visita etnogràfica al Citilab de Can Suris

Dimecres 23 de maig de 2007
~16:00h. Plaça de l’Estació (Cornellà de Llobregat)
En Ricard i la Maria Jesús ens han citat davant l’estació de Renfe de Cornellà de Llobregat, que coincideix amb la parada “Cornellà Centre” de la Línia 5 del Metro. La plaça, anomenada de L’Estació, es troba elevada respecte de la part de la ciutat que s’estén al nostre davant, en direcció sud-oest, situant-se al capdamunt d’una mena de pujol des d’on es divisa bona part del centre històric i l’antiga zona industrial de la ciutat. Això darrer m’ho fa pensar el gran edifici fabril, de maó vist, probablement del tombant del segle XIX-XX, d’estil modernista, amb una gran xemeneia cilíndrica d’aquestes que han esdevingut patrimoni industrial, que presideix la vista. Segons el web de la ciutat és la Societat General d’Aigües, aixecada el 1907 sota la direcció de l’arquitecte Josep Amargós per abastir Barcelona d’aigua.
He coincidit amb la Vanessa i l’Armando a la sortida del Metro, i en un banc de la plaça hem trobat la Verónica prenent el sol, que avui pica de valent i fa pujar força la temperatura. Triguen poc a arribar la Maria Jesús i en Ricard, sortint d’un bar de la mateixa plaça, on segons explica ella l’home ha dinat i tot. Dues noies que s’esperaven dretes al mig de la plaça resulten ser estudiants de la Maria Jesús, em sembla que d’història de l’art, de belles arts o d’alguna cosa relacionada. Al cap d’una estona arriba la Lídia i en Ricard rep un SMS de la Caterina i la Francesca, que diuen estar en camí i que trigaran uns 10 minuts. La Maria Jesús fa estona que insisteix en anar passant per no perdre temps, però en Ricard aconsegueix esgarrapar uns minuts esperant a les italianes sense èxit.
Sense que hagi arribat ningú més comencem a baixar del pujol on som en direcció a la Societat General d’Aigües, que molts interpretem com el nostre destí d’avui, Can Suris. I és que la fotografia d’aquest Citylab que en Ricard va penjar al blog recorda molt l’edifici fabril que tenim al davant. Fins i tot la Lídia hi fa fotografies pensant-se, com jo, que allò és efectivament Can Suris. Per això em sorprèn que, en arribar a baix de tot del turó, a la carretera de Sant Joan Despí, per on hi passa el Trambaix, comencem a caminar cap a la dreta, en direcció nord-oest, deixant cada cop més enrere el gran monument de maons. A l’esquena també deixem una cruïlla anomenada Quatre Camins, on conflueixen la carretera de Sant Joan Despí, la carretera d’Esplugues, la de Sant Boi i un carrer anomenat Rubio i Ors, que probablement també menés antigament a algun poble de la rodalia. Caminem paral·lels a la línia del Trambaix, deixant la Societat General d’Aigües i passant pel costat d’un petit veïnat de cases, que s’estenen a banda i banda del carrer Soler i Cortada. Són cases baixes, de planta i alguna de planta i pis, bastant desarreglades. Al carrer hi ha homes i dones i nens, força morenos, les dones duen cabells llargs i faldilles, els nens joguinegen per allà, els homes instal·len una mena de barra limitadora d’altura al principi del carrer. També hi ha alguna furgoneta vella aparcada. Pel seu aspecte i això descrit em fa pensar que són gitanos.

~16:30h. Can Suris (Plaça de Can Suris, Cornellà de Llobregat)
Dos carrers enllà arribem efectivament a Can Suris, un edifici fabril també d’estil modernista, mica menor que l’anterior, amb maó vist i una gran xemeneia apart. Aquest, que sembla estar en obres al seu interior, es troba en una plaça s’obre a l’esquerra de la carretera de Sant Joan Despí i que duu el mateix nom de la fàbrica. Les bandes sud i est de la plaça estan formades per conjunts de cases adossades, de construcció recent, probablement dels anys 90, de maó vist però nou i blanquinós, i amb una arquitectura que podríem dir-ne de “nous rics”. Pel seu aspecte semblen allotjar persones d’un estrat social mitjà-alt.
En Lluís, el noi que ens passejarà per l’interior de l’edifici, surt a rebre’ns fent broma sobre la nostra tardança. És més aviat prim, deu tenir uns 30 anys o potser menys, duu barba de pocs dies, la samarreta per dins dels pantalons i els cabells curts. Can Suris, que segons informa el nostre guia és una antiga fàbrica del segle XIX restaurada, és un edifici de planta rectangular, l’entrada del qual es troba en un dels seus costats llargs i mira cap al sud-est. La gran xemeneia està separada uns metres de la cantonada sud de l’edifici. L’antic pati que envoltava la indústria forma avui la plaça oberta coberta de llamborda nova i gespa. En Lluís ens presenta l’espai remodelat com un citylab, on pretenen que tinguin lloc “fluxos entre ciutadans i empreses”.
L’antiga fàbrica construïda el 1987, anomenada Fontanals i Suris, està formada per dues parts anàlogues. A meitat sud-oest, s’ha respectat l’arquitectura interior original, amb seguit d’arcs de volta catalana aguantats per unes columnes de ferro. L’altra part ha estat buidada i reconstruïdes les tres plantes de l’edifici a base de formigó armat gris. Hi accedim per la meitat original. Al seu interior, diversos operaris ultimen el muntatge del mobiliari i alguns detalls d’arquitectura efímera. Comencem la visita per la zona enformigonada, on s’hi situarà l’entrada principal o vestíbul, franquejat per uns detectors magnètics i amb un sostre que s’ha d’anar a buscar a la teulada de l’edifici. Juntament amb l’ús del formigó, en Lluís justifica l’absència de la divisió de plantes en aquest breu espai inicial per poder acollir-hi exposicions amb grans instal·lacions, com podrien ser pantalles digitals.
Seguidament passem a la part on s’ha respectat l’arquitectura original. La major estança és un espai amb taules i preses de corrent on es podrà treballar amb ordinadors. Com a experiència pionera, volen provar de deixar ordinadors portàtils en préstec que els usuaris podran fer servir en aquest espai. De fet, la seva distribució recorda l’espai d’estudi d’una biblioteca, fins i tot amb un taulell arran de la porta que hi dóna pas des del vestíbul. A la part sud i amb la previsió de ser separat de la mediateca per unes plantes, s’hi estendrà el “restaurant-bar”, del qual en Lluís en justifica la presència apel·lant a la nostra condició de “mediterranis”, cosa que faria que moltes reunions i decisions tinguessin lloc al bar. Després que la Maria Jesús expressi la seva inquietud en relació al soroll ambiental que es generarà a l’espai, agreujat també per la proximitat del bar, passem a la mediateca, situada al nord d’aquesta gran sala i dividida en tres parts llargues: una que allotjarà grans pantalles de televisió on s’hi podran veure els continguts audiovisuals que el centre ofereixi, d’acord també amb les propostes dels usuaris; la següent que constarà de taules de treball més individual; i una tercera dedicada al treball en grup. La planta baixa d’aquesta secció d’arquitectura es completarà amb una estança que anomenen “iaiolab” i “nanolab”, dedicada a la interacció entre infants i gent gran, a través de l’experimentació amb les noves tecnologies. De fet, la idea general del centre és que els usuaris, que generalment usaran la planta baixa, experimentin i provin els productes que les empreses allotjades al primer pis estiguin desenvolupant.Tornant a la meitat enformigonada, en Lluís ens mostra l’auditori, una gran sala, que ocupa quasi dos terços d’aquesta secció de l’edifici, i on s’hi podran celebrar conferències, actes, concerts... La sala disposa, com tot l’edifici, de mobiliari mòbil i d’un escenari també mòbil. A més a més, hi ha càmeres que permetran retransmetre els actes per Internet, dues cabines de traducció simultània i una cabina de control. La sonoritat de l’espai sembla també ben aconseguida. Acabada la planta baixa, arriben la Caterina i la Francesca, que havien estat trucant en Ricard ja que no trobaven el lloc.
Des del vestíbul, unes escales ens duen al primer pis. La part de formigó, que té menys espai atès que la part corresponent a l’entrada és oberta fins a la taulada, està formada per tres sales polivalents. De fet és una gran sala com l’auditori que es troba dividida en tres parts per parets de fusta que es poden plegar en fulles dobles i fusionar les diferents estances, que estan preparades principalment per acollir cursos. En un d’elles hi ha instal·lat un canó de projecció i una pantalla, que després ens serviran per a que en Ricard ens faci una breu presentació.
A la meitat original d’aquesta primera planta, hi ha l’espai destinat a les empreses. Una gran sala, corresponent a la pseudobiblioteca de baix, n’ocupa la major part. Uns grans mobles d’un estrany disseny en forma de donut criden la nostra atenció. Són una mena d’armaris amb lleixes d’1,5 m. d’alçada aproximadament que, fent una forma circular, envolten una taula també circular i unes cadires on en Lluís explica que s’hi podran celebrar reunions. Aquesta mena de búnquers circulars, als qual s’hi pot accedir per una obertura que fan els armaris, estan oberts per dalt i permeten ser vistos des de fora. Està previst que n’hi hagin uns 6. A la banda nord, s’hi estenen diversos despatxos que allotjaran empreses emergents del món de les noves tecnologies, durant els seus primers anys de vida. A la banda sud, hi ha el despatx de direcció o gestió del centre, una sala més gran que les empreses podran disposar per a les seves reunions, i una cuina-office amb microones, nevera, pica i taula.
Per l’escala d’incendis, que es troba a la cantonada sud de l’edifici, accedim a la segona i última planta, que queda just sota teulada. Aquesta encara no està habilitada, i de fet el terra no està cobert per una mena de parquet que el nostre guia ha descrit com a “terra tècnic”, ja que es troba elevat uns centímetres del terra de formigó i permet estendre els cables de corrent i d’altres per sota. Diu en Lluís que hi ha diverses propostes sobre la taula per a aquesta estança però que esperaran a tenir la resta del centre en marxa per decidir-ho. La idea que tenen és de dedicar l’espai a la creació artística, especialment a l’art digital. Al mig de la banda sud-est, trobem l’únic espai habilitat de la planta, que conté els ordinadors que controlaran els sistemes informàtics de l’edifici, les diferents connexions en xarxa i un SAI o estabilitzador de corrent amb autonomia d’unes hores i protector en cas de pujades de tensió o de tall de subministrament elèctric. Coincidim a descriure la petita sala com el “cervell” de l’edifici.
A la part enformigonada, corresponent a l’auditori i la sala polivalent, hi trobem una sala tancada amb pany i clau, que tampoc està habilitada però que podria acabar essent un plató. Aquest espai guarda tota mena d’aparells informàtics, pantalles, impressores, instruments musicals... que serviran per farcir el centre quan aquest estigui en marxa.
Acabem la visita a la balconada que mira cap al vestíbul, on en Lluís ens mostra una mena de piscina buida i enreixada que es troba a la part nord-est del pati, i on s’hi troben els ventiladors encarregats de la climatització de l’edifici. Ens repeteix la idea dels fluxos entre ciutadania i empresa, en el fet que els primers podran ser partícips dels processos d’innovació dels segons. Segons ell, l’edifici es pot qualificar “d’intel·ligent” ja que acollirà la creació de xarxes socials reals, que complementen la virtualitat de les xarxes online, i a més està fet amb la idea que l’espai s’adapti a les persones i no a la inversa. Per a tal efecte, destaca el fet que en tot l’edifici hi haurà connexió d’Internet sense fils i que el mobiliari no és fixe. La Maria Jesús pregunta per la possibilitat de treballar des de casa a través de la xarxa del centre, que efectivament serà possible.

~17:45h. Sala Polivalent de Can Suris (Plaça de Can Suris, Cornellà de Llobregat)
Baixem a la segona planta, a la sala polivalent, on després de fer-nos un parell de fotos de grup i de resituar el canó de projecció, en Ricard ens fa una breu presentació del concepte de Living Labs i de Citylab, del qual Can Suris és una experiència pionera a Espanya i també a Europa. Els Living Labs són projectes en els quals la innovació empresarial i científica compta amb la participació ciutadana, no només com a provadors del producte acabat sinó com a part activa en tot el procés. La idea, nascuda als USA, on no tingué massa èxit degut a la insalvable distància entre ciutadà i universitats, fou represa als països del nord d’Europa, especialment per l’empresa Nokia a Finlàndia. Un Citilab és precisament l’espai físic dels Living Labs, i el cas de Cornellà és únic a Europa.
En Ricard parla també “d’apropiació ciutadana” i d’adaptabilitat de l’espai. Jo em distrec mirant els blocs de pisos que s’estenen a la banda nord del centre, i que em recorden els edificis de La Mina, ja que són grans blocs que allotgen un munt de pisos petits amb aquesta arquitectura de barri obrer dels anys 60, en la qual els edificis no tenen balcons, són més aviat grisosos i amunteguen un gran nombre de persones d’un estrat social més aviat humil. Em pregunto com es deu veure des de les finestres d’aquests ínfims pisos aquest gran edifici tecnològicament equipat i luxosament dissenyat que s’alça com una mena de bolet. Em pregunto quin serà l’ús que aquesta gent podrà fer o farà del centre, quina serà la seva apropiació. Em pregunto fins a quin punt no tenen d’altres necessitats més bàsiques que no pas disposar d’un servei com aquest. Discuteixo aquestes inquietuds amb en Ricard i la Maria Jesús, d’altres companys també fan comentaris crítics sobre l’ús d’aquest equipament. La Maria Jesús intenta buscar connexions entre els serveis que oferirà i la nostra tasca com a antropòlegs i científics socials.

~18:45h. Can Suris (Plaça de Can Suris, Cornellà de Llobregat)
Abans de marxar, ens fem una foto de família la porta de l’edifici i saludem en Lluís. Marxem sota un sol de justícia desfent el camí per on hem vingut. El regust de boca que ens queda és certament escèptic, i tornem a experimentar el contrast amb el món del qual acabem de sortir quan creuem altra vegada pel carrer Soler i Cortada, on alguns gitanos i gitanes s’estan.