En aquest post, es vol reprendre la reflexió que s’encetà fa uns dies sobre les categories de “gitanos” i “immigrants” i eixamplar les aportacions teòriques que ja s’insinuaven. En aquest sentit, es torna a Goffman i s’introdueix un altre teòric de l’etiquetatge social, Becker, a més de connectar aquests autors amb els plantejaments estructuralistes de Douglas.
Juntament amb d’altres teòrics que han begut de l’Escola de Chicago, on ambdós varen estudiar, Goffman i Becker són dos exponents de les anomenades teories de l’etiquetatge social (social labelling). Heredant l’interès pels marginats socials i el marc teòric de l’interaccionisme simbòlic, ambdós treballaren el concepte de desviació social.
La desviació es concep com a resultat de la transgressió d’una norma sancionada pel grup hegemònic que, a causa de processos socials, econòmics i polítics que cal explorar en cada cas, té la capacitat de crear i imposar les regles, la vulneració de les quals farà de l’ofensor un desviat. Així doncs, no es pot parlar de desviació com una qualitat inherent als individus o als actes, sinó que s’ha d’entendre en termes relacionals i processuals:
“Deviance is not a quality that lies in behaviour itself, but in the interaction between the person who commits an act and those who respond to it” [Becker, 1991:14]
El desviat no té perquè adherir-se als codis i valors implícits que regulen tal situació, però el caràcter integrat de les convencions socials i el tracte dispensat pels altres –els normals– un cop la infracció s’ha fet pública, poden forçar l’individu o grup afectat a redefinir la pròpia identitat en aquests termes [íd. 1991:15-18]. A més a més, el factor grupal reforça i reprodueix la conducta desviada, atès que aquesta s’organitza i s’institucionalitza, fins i tot esdevenint un factor identitari central pel grup. En aquest sentit:
“The rationales of the deviant group tend to contain a general repudiation of conventional moral rules, conventional institutions and the entire conventional world” [íd. 1991:39]
Tal com apunta Pujadas (1993:47-65), Becker fa èmfasi en els processos polítics que contribueixen a definir i delimitar la conducta desviada, relacionant-ho amb una pugna per l’hegemonia entre diversos grups. En canvi, Goffman (1970, 1971) insisteix en el factor interaccional, pel qual la desviació, així com el oneself, és atribuïda als subjectes mitjançant la seva representació davant dels altres, tenint també en compte el context previ a la interacció. En el seu estudi sobre l’estigma, Goffman (1970) insisteix en una certa permanència d’aquesta atribució de desviació, que esdevé com una mena de malaltia, fins i tot contagiosa, de la qual l’estigmatitzat no arribarà mai a curar-se del tot. Aquesta suposada contagiositat o especificitat de l’estigma determinarà la interacció amb els altres i el tracte dels altres envers l’estigmatitzat. Heus aquí on podem situar un encreuament amb la proposta de Douglas (2002) sobre el caràcter impur i perillós de determinats objectes o actes des del punt de vista religiós. Segons l’autora, moltes societats s’organitzen entorn a idees sobre la brutícia, la contaminació, la impuresa de certs elements objectes, en relació als quals cal prendre un seguit de precaucions i tractar-los d’una manera específica, sovint ritual. Aquest tracte especial, curós davant el perill potencial té força a veure amb l’actitud que l’estigma suscita.
Esprement una mica més aquest concepte de la contaminació podem, d’alguna manera, retornar a Frazer (1981) i la seva famosa teoria de la màgia. Un dels dos tipus de màgia que descriu és la màgia contaminant, que es fonamenta en la llei de contacte per la qual allò que un dia estigué en contacte continua interactuant en la distància. Malgrat l’atreviment del paral·lelisme això ens pot ajudar a explicar com l’estigma que carrega la categoria d’immigrant arriba a ser transferida als telecentres que freqüenten.
Com s’ha apuntat en diverses ocasions [Delgado, 2003], l’immigrant és un personatge conceptual, és l’stranger de Simmel (1971), que es caracteritza per la seva ambivalència, per estar lluny i prop alhora. En aquest sentit, immigrant és una categoria estigmatitzadora que etiqueta –en el sentit que li donen Goffman (1970) i Becker (1991)- aquells als quals és col·locada. Així doncs, els afectats en aquest cas esdevenen portadors d’una sèrie de característiques indesitjables i són acusats d’un seguit de pràctiques censurables i “desviades”. Els altres –“normals”, “autòctons”- adopten una actitud de sospita constant vers el suposat immigrant, fiscalitzant les seves accions per poder-les assenyalar com a delatadores d’aquesta condició estigmatitzant. En aquest sentit, les interaccions queden condicionades per tal estigma i, per excés o per defecte, fugen de la “normalitat” convencional del tracte social. Això podria servir per entendre, almenys en part, per què alguns sectors de la població no fan ús dels telecentres més freqüentats per immigrants, com podria ser el cas de RavalNet, que es podria veure fins a cert punt “contaminat” per l’estigma que arrosseguen els seus usuaris habituals i, en aquest sentit, com una pràctica “desviada”.
Per altra banda, els plantejaments fundacionals de la majoria dels telecentres fan referència a l’exclusió social i la fractura digital, les quals poden ser combatudes mitjançant l’accés a les noves tecnologies. Això pot, fins a cert punt, contribuir a estigmatitzar aquells sectors socials que no disposen a priori d’aquest accés, convertint-ho en una mena de handicap social. Així doncs, l’ús d’un telecentre podria precisament ser una mena d’auto-delació d’aquesta condició indesitjable.
En el cas dels gitanos catalans, la precaució d’evitar espais, situacions i activitats que puguin ser estigmatitzadores és molt major, atès que tal condició ja és pressuposada en ells per part dels altres –els “normals”, els “paios”-. Per això, barrejar-se públicament amb “immigrants” o freqüentar llocs socialment associats amb aquests pot fàcilment transferir-los la negativitat, la “impuresa” de l’etiqueta que carreguen. A més a més, podria contribuir a justificar aquesta la tendència política a aglutinar immigrants i gitanos sota la categoria de “minories ètniques”, cosa que es percep per molts gitanos com una rebaixa del seu estatus. Un cert estatus assolit per mitjà d’estratègies creatives que han contribuït a invertir el sentit del propi estigma i a positivitzar de pròpia imatge pública. La poca incidència dels telecentres pot explicar-se tenint en compte tot això com a factor important.
Bibliografia
BECKER, Howard S. 1991 [1966], Outsiders, Nueva York: Free Press.
DELGADO, Manuel (ed.) 2003, Inmigración y cultura, Barcelona: CCCB.
DOUGLAS, Mary 2002 [1966], Purity and Danger. An Analysis of Concept of Pollution and Taboo,
FRAZER, James George 1981 [1922], La rama dorada. Magia y religion [The Golden Bough], trad. de Campuzano, Elisabeth i Tadeo I., México: Fondo de Cultura Económica.
GOFFMAN, Erving 1970 [1963], Estigma. La identidad deteriorada [Stigma. Notes of the Management of Spoiled Identity], trad. de Guinsberg, Leonor,
GOFFMAN, Erving 1971 [1959], The Presentation of Self in Everyday Life, London: Penguin Books.
PUJADAS, Joan-Josep 1993, Etnicidad. Identidad cultural de los pueblos, Madrid: Eudema.
SIMMEL, Georg 1971, “The Stranger”, dins de On Individuality and Social Forms,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada