Prospectiva. Propostes orientatives

Les limitacions de l’exploració realitzada fins ara converteix en precipitada qualsevol proposta d’acció política que es proposi. Tanmateix, podem apuntar-ne algunes que haurien de ser avaluades i confirmades (o refutades) mitjançant una investigació més àmplia probablement dirigida pels mateixos usuaris.

Telecentres

S’ha detectat certa manca de correspondència entre els espais físics i els virtuals. Hi ha molts telecentres sense lloc web i moltes xarxes ciutadanes sense seu física. En aquest sentit, caldria treballar en dues línies:

- Projectar de forma explícita els telecentres a la xarxa creant pàgines webs dinàmiques que donin als telecentres una doble vessant física i virtual complementàries.

- Facilitar, des de l’administració, l’obertura de telecentres per part de les xarxes ciutadanes existents que no disposen de seu física (p.e.: GraciaNet, Xarxa3). Per tal de no convertir aquesta actuació en una ingerència de l’administració, caldria que la promoció de telecentres vinculats a xarxes ciutadanes existents no representés cap contrapartida política per aquestes (p.e.: inclusió obligada en la Xarxa de Telecentres de Catalunya) ni cap pèrdua del seu caràcter autònom i autogestionari.

Can Suris, citilab

Si realment es vol apostar per una apropiació ciutadana de l’equipament, cal obrir vies per a la participació activa de la gent en la gestió del centre. Això es pot dur a terme en graus molt diversos però fóra bo no reduir aquesta participació a recollir propostes de la gent mitjançant canals preestablerts per l’administració del centre. Per contra, caldria establir mecanismes per detectar les necessitats i desitjos de la gent acollint-se als seus canals d’expressió. La gent no hauria de venir i adaptar-se al citilab, sinó que el citilab hauria d’anar i adaptar-se a la gent. Una proposta atrevida podria ésser la gestió del citilab, o potser d’àrees d’aquest, a càrrec d’un consell o assemblea formada per veïns i usuaris.

Gitanos i noves tecnologies

Com ja s’ha comentat anteriorment, actualment i cada cop més els gitanos tenen accés a les noves tecnologies des de casa. Però són moltes les mancances en relació als coneixements tècnics i a la formació crítica per usar-los. En aquest sentit, cal treballar el tema de l’alfabetització digital i que, alhora, serveixi de pretext per a arranjar grans mancances en matèria d’alfabetització clàssica. L’accés a les noves tecnologies podria representar un avantatge per impulsar polítiques d’alfabetització. En aquest sentit, caldria elaborar programes formatius d’acord amb les necessitats quotidianes dels gitanos, per la qual cosa caldria que fossin ells qui elaboressin aquests programes. Caldria tenir molt en compte les seves necessitats formatives sobretot en relació a les seves estratègies laborals, aportant recursos que contribuïssin a millorar-les. Probablement la formació en llengua (lectura, escriptura, expressió, comprensió escrita...), en matemàtiques i en administració d’empreses siguin prioritàries. Els canals per elaborar i articular aquests programes haurien de ser les associacions gitanes, els centres cívics, l’Església Evangèlica Filadèlfia i la seva branca d’acció social, la FACCA, així com les places i carrers més freqüentats per gitanos i gitanes.

Etnografia virtual vs. Etnografia clàssica

La incursió en l’àmbit dels espais virtuals ha estat breu i superficial, per la qual cosa no seria massa equitatiu comparar aquest tastet d’etnografia virtual amb l’experiència etnogràfica clàssica que tinc. Tanmateix podem atrevir-nos a assenyalar alguns contrastos que, en part, també es deuen a les limitacions que suposa una etnografia virtual tan testimonial.

En les descripcions etnogràfiques clàssiques, acostuma a donar molta importància a les variables espai i temps, atès que la meu entendre configuren part del context on tenen lloc les situacions observades. Per això, elaboro detallades descripcions dels llocs i tinc sovint en compte la temporalitat dels esdeveniments. Amb l’exploració de pàgines web que he dut a terme, el factor espai ha anat perdent paulatinament preponderància en les meves descripcions. Si bé és cert que podia aturar-me a descriure el disseny, els colors, les tipologies, l’organització... de les pàgines web, enteses com a llocs; la gran similitud de totes elles pel que fa a l’estructura i model d’exposició dels continguts féu que deixés de fixar-hi la mirada. Per altra banda, les pàgines web que he explorat són relativament poc canviants, per la qual cosa el factor temps perdia també certa importància. En comparació amb els espais físics, en els quals la successió d’esdeveniments acostuma a ser més fluida, les pàgines web tenen un cert caràcter estàtic.

Probablement, si haguéssim tingut temps d’abordar d’altres contextos virtuals, com són les comunitats mediades per ordinador (CMO: xats, fòrums, llistes de correu...), amb una certa perspectiva temporal, aquestes mancances que ara paleso potser quedarien força cobertes, especialment en referència a la fluïdesa d’esdeveniments. Cal doncs, un treball de camp més complet, intensiu i prolongat en el temps.

En canvi, he constatat la facilitat que representa, en un context on-line, adquirir una visió panoràmica d’algunes unitats d’estudi com podrien ser, per exemple, “els telecentres de Barcelona” o “les xarxes ciutadanes a Catalunya”. Aquesta possibilitat de sobrevolar el terreny que es vol estudiar no hi és tan assequible en una etnografia clàssica, la qual cosa pot derivar en una visió excessivament particularista dels fenòmens.

També cal destacar l’avantatge, almenys inicial, que suposa introduir-se en un camp de forma totalment anònima, com passa en determinats nivells de l’etnografia on-line. En els espais físics, l’etnògraf és sempre algú, encara que sigui “algú que observa” o simplement “algú que passa per allà”. En aquest sentit, hom pot passejar-se per la xarxa sense ser vist ni identificat, i fins i tot sense deixar constància d’aquest pas. Això possibilita una observació realment no intrusiva, la no intrusivitat de la qual s’ha posat tantes vegades en dubte en els espais físics, especialment urbans.

En qualsevol cas, no penso que calgui decidir entre una etnografia virtual o una de clàssica, ans més aviat optar per les dues. Potser l’etnografia, cada cop més, ha de ser entesa tenint en compte aquestes dues vessants, que apareixen interconnectades i es complementen.

La identitat a la xarxa

La tasca que s’ha intentat dur a terme al llarg d’aquest recorregut etnogràfic per la xarxa té un cert component de fracàs. El propòsit era avaluar la incidència que tenien els telecentres entre els gitanos catalans de Barcelona i l’ús que aquests en feien. Però el component constructiu i modelable de les identitats es troba, en l’espai virtual, elevat al màxim exponent. Per això, esbrinar si algú es considera o pot ser considerat gitano és francament difícil, i esdevé fins a cert punt irrellevant. Probablement un treball de camp més intens i prolongat, que s’introduís en àmbit com el de les Comunitats Mediades per Ordinador (CMO: xat, fòrums, llistes de correu...) i que es combinés amb una etnografia clàssica, ens permetria aprofundir més en el tema i esbrinar com es gestionen i es renegocien les identitats gitanes a la xarxa. Per a tal empresa, cal continuar remetent a Mayte Heredía, l’antropòloga gitana que treballa en aquestes qüestions.

Però el fracàs esmentat també té un punt de positiu si convida a la reflexió. En aquest sentit, podem remetre’ns altre cop als treballs de Goffman (1971) i també al concepte de liquid modernity esgrimit per Zigmunt Bauman (2004). Amb el seu enfocament d’inspiració teatral fortament influït pels treballs d’antropologia urbana de l’Escola de Chicago, Goffman (1971) apunta que les interaccions socials quotidianes que tenen lloc a l’espai urbà són entre rols (roles) o personatges (characters). La creació d’aquest role és situacional i depèn del context interaccional, a la manera d’una representació teatral. Per això, el self viu una laminació constant entre diferents personatges que arriben a posar en dubte la unitat del subjecte. Així doncs, es pot parlar d’un ésser circumstancial més que no pas essencial, que es pot definir a partir d’aquesta multiplicitat identitària i d’una base psicobiològica que es dona per suposada. En l’espai urbà, la coincidència dels diferents personatges en un ésser humà físic retindria aquesta tendència a la dispersió del self. Però en l’espai virtual la multiplicitat identitària ja no toparia amb aquests límits. Així doncs, allò que alguns han assenyalat per a l’espai urbà trobaria a la xarxa la seva expressió més àlgida: l’espai de l’anonimat, de la desafiliació cultural, de la indeterminació, de la pura aparença [Delgado, 2005]. Així doncs, hom pot en l’espai virtual crear i recrear tants personatges, avatars, com vulgui. Aquí, els constrenyiments que suposen alguns dispositius visibles, en delatar característiques difícilment ocultables (sexe, edat, alçada, configuració física...), queden diluïts. Per Bauman (2004), això no seria més que una conseqüència, o una manifestació, del nou context que ell defineix com a liquid modernity, que es caracteritza per una incertesa generalitzada que posa les identitats diguem-ne clàssiques (sexual, cultural, professional, religiosa, socio-política) en una situació de precarietat. Les nostres identitats esdevenen més que mai efímeres, combinables, fluctuants i inacabades.

En aquest sentit, els gitanos que naveguen per la xarxa no deixen escapar aquesta possibilitat d’escamotejar l’estigma que els afecta i (re)creen personatges amb identitats on es reformula, o a vegades s’eludeix, la seva gitaneitat [Heredia, 2005]. Això podria ajudar-nos a entendre la raó per la qual intentar detectar la presència de gitanos a la xarxa és una tasca complicada. També ens hauria de repensar l’enfocament pel qual probablement l’etnòleg pressuposa una adscripció identitària i redueix els seus subjectes d’estudi a una certa unitat, obviant el caràcter múltiple de la identitat.

Bibliografia

BAUMAN, Zygmunt 2004, Identity. Conversations with Benedetto Vecchi, Cambridge: Polity Press.

DELGADO, Manuel 2005, “Elogio del afuera. Lo urbano como sociedad sin asiento”, en Arquitectos, 116:55-76.

GOFFMAN, Erving 1971 [1959], The Presentation of Self in Everyday Life, London: Penguin Books.

HEREDÍA, Mayte 2005, “Romi, Gacharao, Gitano Calé, Flamenkita... La identidad gitana en los espacios virtuales”, dins de Memoria de Papel (1980-2005), Asociación de Enseñantes con Gitanos, p. 147-157.

L'estigma dels telecentres

En aquest post, es vol reprendre la reflexió que s’encetà fa uns dies sobre les categories de “gitanos” i “immigrants” i eixamplar les aportacions teòriques que ja s’insinuaven. En aquest sentit, es torna a Goffman i s’introdueix un altre teòric de l’etiquetatge social, Becker, a més de connectar aquests autors amb els plantejaments estructuralistes de Douglas.

Juntament amb d’altres teòrics que han begut de l’Escola de Chicago, on ambdós varen estudiar, Goffman i Becker són dos exponents de les anomenades teories de l’etiquetatge social (social labelling). Heredant l’interès pels marginats socials i el marc teòric de l’interaccionisme simbòlic, ambdós treballaren el concepte de desviació social.

La desviació es concep com a resultat de la transgressió d’una norma sancionada pel grup hegemònic que, a causa de processos socials, econòmics i polítics que cal explorar en cada cas, té la capacitat de crear i imposar les regles, la vulneració de les quals farà de l’ofensor un desviat. Així doncs, no es pot parlar de desviació com una qualitat inherent als individus o als actes, sinó que s’ha d’entendre en termes relacionals i processuals:

“Deviance is not a quality that lies in behaviour itself, but in the interaction between the person who commits an act and those who respond to it” [Becker, 1991:14]

El desviat no té perquè adherir-se als codis i valors implícits que regulen tal situació, però el caràcter integrat de les convencions socials i el tracte dispensat pels altres –els normals– un cop la infracció s’ha fet pública, poden forçar l’individu o grup afectat a redefinir la pròpia identitat en aquests termes [íd. 1991:15-18]. A més a més, el factor grupal reforça i reprodueix la conducta desviada, atès que aquesta s’organitza i s’institucionalitza, fins i tot esdevenint un factor identitari central pel grup. En aquest sentit:

“The rationales of the deviant group tend to contain a general repudiation of conventional moral rules, conventional institutions and the entire conventional world” [íd. 1991:39]

Tal com apunta Pujadas (1993:47-65), Becker fa èmfasi en els processos polítics que contribueixen a definir i delimitar la conducta desviada, relacionant-ho amb una pugna per l’hegemonia entre diversos grups. En canvi, Goffman (1970, 1971) insisteix en el factor interaccional, pel qual la desviació, així com el oneself, és atribuïda als subjectes mitjançant la seva representació davant dels altres, tenint també en compte el context previ a la interacció. En el seu estudi sobre l’estigma, Goffman (1970) insisteix en una certa permanència d’aquesta atribució de desviació, que esdevé com una mena de malaltia, fins i tot contagiosa, de la qual l’estigmatitzat no arribarà mai a curar-se del tot. Aquesta suposada contagiositat o especificitat de l’estigma determinarà la interacció amb els altres i el tracte dels altres envers l’estigmatitzat. Heus aquí on podem situar un encreuament amb la proposta de Douglas (2002) sobre el caràcter impur i perillós de determinats objectes o actes des del punt de vista religiós. Segons l’autora, moltes societats s’organitzen entorn a idees sobre la brutícia, la contaminació, la impuresa de certs elements objectes, en relació als quals cal prendre un seguit de precaucions i tractar-los d’una manera específica, sovint ritual. Aquest tracte especial, curós davant el perill potencial té força a veure amb l’actitud que l’estigma suscita.

Esprement una mica més aquest concepte de la contaminació podem, d’alguna manera, retornar a Frazer (1981) i la seva famosa teoria de la màgia. Un dels dos tipus de màgia que descriu és la màgia contaminant, que es fonamenta en la llei de contacte per la qual allò que un dia estigué en contacte continua interactuant en la distància. Malgrat l’atreviment del paral·lelisme això ens pot ajudar a explicar com l’estigma que carrega la categoria d’immigrant arriba a ser transferida als telecentres que freqüenten.

Com s’ha apuntat en diverses ocasions [Delgado, 2003], l’immigrant és un personatge conceptual, és l’stranger de Simmel (1971), que es caracteritza per la seva ambivalència, per estar lluny i prop alhora. En aquest sentit, immigrant és una categoria estigmatitzadora que etiqueta –en el sentit que li donen Goffman (1970) i Becker (1991)- aquells als quals és col·locada. Així doncs, els afectats en aquest cas esdevenen portadors d’una sèrie de característiques indesitjables i són acusats d’un seguit de pràctiques censurables i “desviades”. Els altres –“normals”, “autòctons”- adopten una actitud de sospita constant vers el suposat immigrant, fiscalitzant les seves accions per poder-les assenyalar com a delatadores d’aquesta condició estigmatitzant. En aquest sentit, les interaccions queden condicionades per tal estigma i, per excés o per defecte, fugen de la “normalitat” convencional del tracte social. Això podria servir per entendre, almenys en part, per què alguns sectors de la població no fan ús dels telecentres més freqüentats per immigrants, com podria ser el cas de RavalNet, que es podria veure fins a cert punt “contaminat” per l’estigma que arrosseguen els seus usuaris habituals i, en aquest sentit, com una pràctica “desviada”.

Per altra banda, els plantejaments fundacionals de la majoria dels telecentres fan referència a l’exclusió social i la fractura digital, les quals poden ser combatudes mitjançant l’accés a les noves tecnologies. Això pot, fins a cert punt, contribuir a estigmatitzar aquells sectors socials que no disposen a priori d’aquest accés, convertint-ho en una mena de handicap social. Així doncs, l’ús d’un telecentre podria precisament ser una mena d’auto-delació d’aquesta condició indesitjable.

En el cas dels gitanos catalans, la precaució d’evitar espais, situacions i activitats que puguin ser estigmatitzadores és molt major, atès que tal condició ja és pressuposada en ells per part dels altres –els “normals”, els “paios”-. Per això, barrejar-se públicament amb “immigrants” o freqüentar llocs socialment associats amb aquests pot fàcilment transferir-los la negativitat, la “impuresa” de l’etiqueta que carreguen. A més a més, podria contribuir a justificar aquesta la tendència política a aglutinar immigrants i gitanos sota la categoria de “minories ètniques”, cosa que es percep per molts gitanos com una rebaixa del seu estatus. Un cert estatus assolit per mitjà d’estratègies creatives que han contribuït a invertir el sentit del propi estigma i a positivitzar de pròpia imatge pública. La poca incidència dels telecentres pot explicar-se tenint en compte tot això com a factor important.

Bibliografia

BECKER, Howard S. 1991 [1966], Outsiders, Nueva York: Free Press.

DELGADO, Manuel (ed.) 2003, Inmigración y cultura, Barcelona: CCCB.

DOUGLAS, Mary 2002 [1966], Purity and Danger. An Analysis of Concept of Pollution and Taboo, London: Routledge.

FRAZER, James George 1981 [1922], La rama dorada. Magia y religion [The Golden Bough], trad. de Campuzano, Elisabeth i Tadeo I., México: Fondo de Cultura Económica.

GOFFMAN, Erving 1970 [1963], Estigma. La identidad deteriorada [Stigma. Notes of the Management of Spoiled Identity], trad. de Guinsberg, Leonor, Buenos Aires: Amorrortu Editores.

GOFFMAN, Erving 1971 [1959], The Presentation of Self in Everyday Life, London: Penguin Books.

PUJADAS, Joan-Josep 1993, Etnicidad. Identidad cultural de los pueblos, Madrid: Eudema.

SIMMEL, Georg 1971, “The Stranger”, dins de On Individuality and Social Forms, Chicago: Chicago University Press, p. 143-149.

Gitanos catalans i xarxes ciutadanes

Exploro les diferents webs de les xarxes ciutadanes de Sants (xarxa3), actualment en construcció, del Raval (RavalNet), de Sant Antoni (Xarxantoni) i Gràcia (GràciaNet), atès que corresponen als barris on hi ha els nuclis de gitanos catalans de Barcelona, encara que sigui per proximitat geogràfica. Continuo cercant la incidència dels telecentres i, en aquest cas, de les xarxes comunitàries entre aquests grups. Continuo adonant-me de la dificultat de detectar les adscripcions identitàries de les persones usuàries d’aquests llocs web.

Només en el cas de GraciaNet trobo alguna referència als gitanos del barri. Ho faig mitjançant el buscador i teclejant-hi paraules com “gitanos”, “gitano”, “gitana” o “gitanes”. Tan sols em surten uns pocs resultats, els quals fan referència a dos esdeveniments en els quals la Unió Gitana de Gràcia hi té un rol important. El primer data del 2003 i tracta d’una queixa publicada per un veí de la Plaça del Raspall relativa a uns infants gitanos. La Cèlia i l’onclu Manel de la Unió Gitana de Gràcia intervenen en el conflicte i es proposen com a mediadors. Finalment el veí deixa constància i agraeix el rol d’aquesta entitat i els seus membres en la resolució del problema. La segona referència té a veure amb l’homenatge a Antonio González “El Pescaílla”, que organitzà la Unió Gitana de Gràcia el novembre del 2003 i que consistí en una placa de record a la cantonada dels carrers Fraternitat i Llibertat i una exposició de la trajectòria del músic gracienc a la seu del Districte.

Xarxes ciutadanes vs. Telecentres

El telecentre vinculat a l’associació de joves TEB del Raval comparteix espai físic i domini virtual amb RavalNet, que es defineix com una “xarxa ciutadana del Raval”. Als barris que ens interessen, trobem casos homòlegs com són Xarxa3 de Sants, GraciaNet de Gràcia i Xarxantoni del barri de Sant Antoni. També hi ha webs similars dels barris de La Verneda, Sant Andreu o Nou Barris. Tanmateix, no totes gaudeixen d’una seu física com passa en els casos del Raval o de Sant Antoni, i cap d’elles consta com a telecentre a la Xarxa de Telecentres de Catalunya (XTC). Tanmateix, en una de les sortides etnogràfiques de l’assignatura varem visitar els espais físics vinculats tant a Xarxantoni com a RavalNet, i en Ricard Faura els presentà com a telecentres, malgrat que el primer no formava part de la XTC i el segon ho estava a través de l’associació TEB. De fet, la mateixa XTC reconeix que no tots els telecentres existents formen part d’aquesta xarxa.

En qualsevol cas, aquestes xarxes ciutadanes es presenten com “un ambient telemàtic que es proposa promoure i afavorir la comunicació, la cooperació, els intercanvis, l'organització i l'accés a les noves tecnologies de la informació a tots els ciutadans i ciutadanes i associacions que constitueixen una comunitat local i, alhora, obrir aquesta comunitat local a la comunicació via xarxa amb la resta del món” (http://php.ravalnet.org/ravalnet/index.php?menu=presentacio). En aquest sentit, són espais virtuals que tenen l’objectiu d’acostar les NTI a les persones i entitats d’un barri, i afavorir d’aquesta manera tant les relacions entre ells com amb d’altres agents externs. Acullen al seu sí agendes, notícies, blogs personals, webs d’entitats i multitud d’altres serveis i informacions relatives al barri. N’hi ha algunes que tenen seus físiques i això és precisament el que els afegiria el caràcter de telecentre, ja que segons es desprèn de la definició de Wikipèdia, els telecentres són espais físics: “Un telecentre és un espai orientat al desenvolupament de processos integrals d’alfabetització digital i d’accés a les noves tecnologies, dotat d’equipament informàtic i ajuda personalitzada, on els usuaris realitzen accions per a la seva capacitació tecnològica, desenvolupant així les habilitats, destreses i coneixements útils per a incorporar-se a la Societat de la Informació i superar la fractura digital”.

Per tant, podríem dir que fins a cert punt xarxes ciutadanes i telecentres comparteixen un mateix objectiu, però que adopten plasmacions diferents: les primeres en format virtual i els segons en format físics. Hi ha casos en què ambdós models conflueixen en una mateixa entitat, com és el cas de Xarxantoni.

Concepte de “gitanos catalans”. Aclariments

Quan es parla de “gitanos catalans” no s’acostuma a fer referència a tots els gitanos “que viuen i treballen a Catalunya”, sinó que s’usa en las seva accepció com a concepte diguem-ne “ètnic” –en el sentit d’una categoria usada pels mateixos actors socials en qüestió- i, per tant, amb una definició més restringida. Malgrat que és precisament tasca de l’antropologia desgranar un concepte ètnic després d’un intens treball etnogràfic, podríem dir de moment que per “gitanos catalans” s’entenen totes aquelles persones gitanes que es defineixen com a tals i que així són reconegudes per d’altres gitanos catalans i no catalans. Per a tal efecte és important que un gitano català es pugui ubicar en una xarxa familiar de gitanos catalans i pugui vincular-se a un referent territorial (ciutat o barri) habitat per gitanos catalans. En el cas de Barcelona, aquests referents territorials serien els tres barris reconeguts com a històricament habitats per gitanos catalans: Hostafrancs, Gràcia i el Portal, pels voltants del carrer de la Cera (a l’actual Raval).