La presentació que ha fet avui en Rafael Casado m'ha suscitat unes breus reflexions.
El discurs de CASADO feia èmfasi en la responsabilitat que tenen les administracions a l'hora d'impulsar polítiques i iniciatives relacionades amb l'alfabetització digital. Al meu entendre, aquesta és una apelació molt en boga en un model d'Estat del benestar en progressiu desmantellament des dels anys 80. (Mal)acostumats a l'assistencialisme i, fins a cert punt, paternalisme estatal, hom té tendència a invocar aquest suposat deure que té l'estat de resoldre determinades facetes de la nostra vida a les quals ens veiem incapaços (o potser mandrosos) d'arribar.
La meva crítica pot semblar descarnadament neoliberal, però és que en aquest punt liberalisme i llibertarisme no disten tant com hom podria pensar (o fins i tot desitjar). En qualsevol cas, vull plantejar que potser cal aparcar aquest discurs que reclama el retorn a un cert paternalisme estatal i abocar-nos a la possibilitat o l'existència efectiva d'iniciatives de base, no tutelades per les administracions, que puguin treballar o ja treballin en la direcció que apuntava CASADO d'una alfabetització digital crítica i transformadora. Potser els telecentres siguin en alguna mesura plasmacions de tal possibilitat d'autoorganització social. La setmana que ve podrem veure si això és així, però de totes maneres posaria la mà al foc afirmant l'existència d'iniciatives i experiències de base, autogestionades pels propis usuaris o veïns.
De fet, el que sense cap mena de dubte ja té lloc és l'apropiació social de les noves tecnologies de les quals parla CASADO. La dissociació entre, d'una banda, l'accés i l'adquisició d'habilitats per a l'ús de les TIC, sobretot entre sectors joves, i de l'altra, l'educació en la capacitat d'usar-les de forma crítica, fa que les TIC (els aparells) hagin arribat abans que no pas l'alfabetització digital, de manera que la gent ha començat a usar-les i per tant a generar creativament significats, interpretacions i pràctiques. Potser això no s'ha plasmat en iniciatives autogestionàries, però sí que és prova d'una certa apropiació social de les noves tecnologies amb un potencial emancipador i subversiu no gens menyspreable.
dimecres, 9 de maig del 2007
Més sobre "alfabetització digital"
CASADO, Rafael (coord.) 2006, Claves de la alfabetización digital, Ariel/Fundación telefónica.
CASADO, tant en la introducció com en l'article que obre el recull, insisteix en un punt clau que és el fet que l'alfabetització digital no només hauria de consistir en l'aprenentatge de l'ús de les noves tecnologies, sinó també en l'adquisició de capacitats que ens permetin afrontar-les amb sentit crític. En aquest sentit, "el adiestramiento en el manejo de las infotecnologías es importante, pero solamente es el primer escalón del proyecto educativo. Además de saber cómo hacer funcionar los aparatos, es preciso atender al cuándo, al porqué y al para qué se debe recurrir a ellos". Així doncs, "alfabetització digital" es podria definir com:
"el proceso de adquisición de los conocimientos necesarios para conocer y utilizar adecuadamente las infotecnologías y poder responder críticamente a los estímulos y exigencias de un entorno informacional cada vez más complejo, con variedad y multiplicidad de fuentes, medios de comunicación y servicios"
Per això aposten per un "modelo de alfabetización digital multidimensional, activo y dinámico, con un trasfondo ético-político fundamental, que va mucho más allá de la simple adquisición de destrezas para utilizar el ordenador o acceder a la red y que, por lo tanto, trasciende ampliamente el campo de la informática. Un concepto que requiere habilidades y conocimientos, pero también concienciación y actitudes críticas".
L'alfabetització digital ha de tenir pretensions més enllà de la simple formació instrumental o instrucció, sinó que ha de ser un procés educatiu per "conseguir la capacidad de interactuar inteligentemente con las tecnologías para gobernar la complejidad que caracteriza el mundo actual y transformar la sociedad haciéndola más justa y solidaria".
En relació amb la resta de vessants de l'educació:
"la alfabetización digital (...) ha de ser considerada (...) como un eje transversal a lo largo y ancho de todo el currículo formativo"
"la alfabetización digital debe estar inmersa en un proceso de educación general y además es absolutamente tributaria de ella"
A més a més, s'apunten les orientacions que prenen (o haurien de prendre) les diferents experiencies d'alfabetizació digital: adaptació a les necesitats, condicions objectives, motivacions i capacitats dels alumnes, gradualitat i foment de l'aprenentatge col·lectiu.
Dues cites més d'interès:
"la información nos indica qué hacer y el conocimiento cómo hacerlo, la sabiduría nos da claves sobre si debemos o no hacerlo"
“Manejar los medios, entender sus lenguajes y sintaxis para poder evaluarlos abre un campo
importante dentro de la alfabetización digital”
CASADO, tant en la introducció com en l'article que obre el recull, insisteix en un punt clau que és el fet que l'alfabetització digital no només hauria de consistir en l'aprenentatge de l'ús de les noves tecnologies, sinó també en l'adquisició de capacitats que ens permetin afrontar-les amb sentit crític. En aquest sentit, "el adiestramiento en el manejo de las infotecnologías es importante, pero solamente es el primer escalón del proyecto educativo. Además de saber cómo hacer funcionar los aparatos, es preciso atender al cuándo, al porqué y al para qué se debe recurrir a ellos". Així doncs, "alfabetització digital" es podria definir com:
"el proceso de adquisición de los conocimientos necesarios para conocer y utilizar adecuadamente las infotecnologías y poder responder críticamente a los estímulos y exigencias de un entorno informacional cada vez más complejo, con variedad y multiplicidad de fuentes, medios de comunicación y servicios"
Per això aposten per un "modelo de alfabetización digital multidimensional, activo y dinámico, con un trasfondo ético-político fundamental, que va mucho más allá de la simple adquisición de destrezas para utilizar el ordenador o acceder a la red y que, por lo tanto, trasciende ampliamente el campo de la informática. Un concepto que requiere habilidades y conocimientos, pero también concienciación y actitudes críticas".
L'alfabetització digital ha de tenir pretensions més enllà de la simple formació instrumental o instrucció, sinó que ha de ser un procés educatiu per "conseguir la capacidad de interactuar inteligentemente con las tecnologías para gobernar la complejidad que caracteriza el mundo actual y transformar la sociedad haciéndola más justa y solidaria".
En relació amb la resta de vessants de l'educació:
"la alfabetización digital (...) ha de ser considerada (...) como un eje transversal a lo largo y ancho de todo el currículo formativo"
"la alfabetización digital debe estar inmersa en un proceso de educación general y además es absolutamente tributaria de ella"
A més a més, s'apunten les orientacions que prenen (o haurien de prendre) les diferents experiencies d'alfabetizació digital: adaptació a les necesitats, condicions objectives, motivacions i capacitats dels alumnes, gradualitat i foment de l'aprenentatge col·lectiu.
Dues cites més d'interès:
"la información nos indica qué hacer y el conocimiento cómo hacerlo, la sabiduría nos da claves sobre si debemos o no hacerlo"
“Manejar los medios, entender sus lenguajes y sintaxis para poder evaluarlos abre un campo
importante dentro de la alfabetización digital”
dimarts, 8 de maig del 2007
Conceptes (III): Etnografia virtual
I Congrés online - Observatori per a la Cibersocietat. COLOBRANS (2002) planteja una aproximació al que més tard s'anomenarà "etnografia virtual" i que ell titlla de "etnografia online", "entografia del mon virtual", "treball de camp a Internet"... Segons apunta, "la investigación etnográfica se centraría, entre otras cosas, en los entornos sociales y las relaciones sociales que sus informantes, usuarios, establecen a través de Internet". COLOBRANS (2002) destaca algunes de les característiques de l'etnografia virtual com és el fet que "en el ciberespacio [las redes sociales] se difuminan y crean y recrean en un continuo proceso donde los factores que el investigador controla son aún más impredecibles que los que usualmente intenta manejar en el mundo no virtual". A més, la immersió de l'etnòleg a la xarxa es dona en les mateixes condicions que els seus informants, de manera que pot obstaculitzar la necessària distància etnogràfica. A això cal afegir-hi el fet que que les concepcions de la distància i la proximitat canvien, deixant de tenir una dimensió espacio-temporal i prenent-ne una de relativa als codis que regulen les interaccions en cada context virtual (rituals de salutació, reconeixement, comiat...).
II Congrés online - Observatori per a la Cibersocietat. RUIZ TORRES (2004) planteja que l'etnografia ha d'adaptar-se al nou context de les comunitats virtuals desterritorialitzades que, en certa manera, dinamiten part de l'enfocament etnogràfic clàssic basat en unes comunitats lligades a un espai físic i real. Aquest autor introdueix dos nous elements amb els quals es topa l'etnògraf virtual: l'hipertextualitat (els textos fan referència, remeten i fins i tot inclouen d'altres textos de forma multilinial i multidireccional, els quals poden ser interpretats de múltiples maneres) i la hipermediaticitat. L'etnografia pot arribar a esdevenir en aquest sentit un hipertext, en el qual l'autoria perdi raó de ser i la perspectiva etic es vegi minoritzada per la incorporació creixent i fluida de contribucions emic. A més a més, l'etnografia virtual ha de tendir a incorporar "en su hipertextualidad imágenes fotográficas, de vídeo, sonidos, gráficos, y por supuesto vínculos a otros textos y otros espacios".
III Congrés online - Observatori per a la Cibersocietat. Per MAYANS (2006), "la antropología cibersocial y la etnografía virtual manejan un conjunto de herramientas y referentes metodológicos bastante parecidos al resto de antropólogos y bastante constantes a lo largo del tiempo". En aquest sentit les tècniques usades són les habituals a l'antropologia no virtual però l'autor adverteix de l'aparent banalitat o trivialitat de les pràctiques amb les quals es topa l'etnògraf online. A més a més, destaca que hom s'enfronta al fet que els "indígenes-ususaris" de la xarxa "subvertían la lógica, la pauta y la estructura del proceso de investigación" en una mena de mofa del treball etnogràfic. MAYANS (2006) es remet a la sociologia i l'antropologia urbanes per resituar allò suposadament
banal i trivial (les converses informals suposadament intrascendents, les bromes, els acudits...) que es dóna als espais urbans (i per tant al ciberespai com a "espai social practicat (...) rabiosamente inquieto, excepcionalmente efímero, radicalmente urbano"), atorgant-li un estatus fonamental en el procés etnogràfic malgrat que després tingui poc ressò en els treballs antropològics resultants. D'aquesta manera, "la etnografía virtual o la etnografía que trabaja en ciber-espacios necesita poner énfasis en la observación detallada sobre lo minúsculo y aparentemente irrelevante. Porque lo cibersocial tiene un altísimo componente de banalidad, trivialidad, cotidianidad, que hace que sus manifestaciones sean pequeñas y efímeras, pero, paradójicamente, irreemplazables e imprescindibles para que se produzca sociedad". Això duu l'autor a proclamar la importància d'una "etnografía virtual de lo banal".
II Congrés online - Observatori per a la Cibersocietat. RUIZ TORRES (2004) planteja que l'etnografia ha d'adaptar-se al nou context de les comunitats virtuals desterritorialitzades que, en certa manera, dinamiten part de l'enfocament etnogràfic clàssic basat en unes comunitats lligades a un espai físic i real. Aquest autor introdueix dos nous elements amb els quals es topa l'etnògraf virtual: l'hipertextualitat (els textos fan referència, remeten i fins i tot inclouen d'altres textos de forma multilinial i multidireccional, els quals poden ser interpretats de múltiples maneres) i la hipermediaticitat. L'etnografia pot arribar a esdevenir en aquest sentit un hipertext, en el qual l'autoria perdi raó de ser i la perspectiva etic es vegi minoritzada per la incorporació creixent i fluida de contribucions emic. A més a més, l'etnografia virtual ha de tendir a incorporar "en su hipertextualidad imágenes fotográficas, de vídeo, sonidos, gráficos, y por supuesto vínculos a otros textos y otros espacios".
III Congrés online - Observatori per a la Cibersocietat. Per MAYANS (2006), "la antropología cibersocial y la etnografía virtual manejan un conjunto de herramientas y referentes metodológicos bastante parecidos al resto de antropólogos y bastante constantes a lo largo del tiempo". En aquest sentit les tècniques usades són les habituals a l'antropologia no virtual però l'autor adverteix de l'aparent banalitat o trivialitat de les pràctiques amb les quals es topa l'etnògraf online. A més a més, destaca que hom s'enfronta al fet que els "indígenes-ususaris" de la xarxa "subvertían la lógica, la pauta y la estructura del proceso de investigación" en una mena de mofa del treball etnogràfic. MAYANS (2006) es remet a la sociologia i l'antropologia urbanes per resituar allò suposadament
banal i trivial (les converses informals suposadament intrascendents, les bromes, els acudits...) que es dóna als espais urbans (i per tant al ciberespai com a "espai social practicat (...) rabiosamente inquieto, excepcionalmente efímero, radicalmente urbano"), atorgant-li un estatus fonamental en el procés etnogràfic malgrat que després tingui poc ressò en els treballs antropològics resultants. D'aquesta manera, "la etnografía virtual o la etnografía que trabaja en ciber-espacios necesita poner énfasis en la observación detallada sobre lo minúsculo y aparentemente irrelevante. Porque lo cibersocial tiene un altísimo componente de banalidad, trivialidad, cotidianidad, que hace que sus manifestaciones sean pequeñas y efímeras, pero, paradójicamente, irreemplazables e imprescindibles para que se produzca sociedad". Això duu l'autor a proclamar la importància d'una "etnografía virtual de lo banal".
dilluns, 7 de maig del 2007
Conceptes (II): Comunitat virtual
La definició canònica de "comunitat virtual" fou l'esgrimida per Rheingold:
"conjunts socials que sorgeixen de la Xarxa quan una quantitat suficient de gent porta a terme discussions públiques durant un temps suficient, amb prou sentiments humans per a formar xarxes de relacions personals a l'espai cibernètic" (H. Rheingold, 1996: 32).
Segons això, les comunitats virtuals es defineixen a partir dels llocs (la xarxa, el ciberespai), els seus habitants (cibernautes) i les activitats que hi duen a terme.
La majoria de discussions posteriors del concepte prenen com a punt de partida aquesta cita, ja sigui per revisar-la, per confirmar-la o per posar-la en entredit.
I Congrés online - Observatori per a la Cibersocietat. ANYÓ SAYOL (2002):
"Les comunitats virtuals com a grups socials d'interacció mediada per les tecnologies de la informació i la comunicació que tenen lloc a un espai intangible, l'espai d'Internet, que anomenem ciberespai. Aquesta mediació, lluny de ser un aspecte purament tècnic, fa possibles característiques distintives de les comunitats virtuals."
Aquesta definició reposa en dos pilars: les relacions socials, mediades per les TIC, que passarien a ser denominades relacions socials interactives; l'espai virtual, que pot ser qualificat d'intangible. El corpus teòric de l'antropologia i la sociologia urbanes apareix com a prou idoni per acostar-nos a l'anàlisi d'aquest nou fenomen. Segons ANYÓ SAYOL (2002), l'espai virtual, igual que l'urbà, es caracteritzaria per ser: intangible, descentralitzat, desterritorialitzat, un no-lloc, per ser un quelcom estructurant-se, un practicat o "navegat", un trànsit. Les relacions socials urbanes i les virtuals (o interactives) compartirien el seu caràcter de: fictícies, transitòries, inestables, efímeres, simulades, i creadores d'identitats múltiples, flexibles i en contínua reconstrucció.
En una línia similar però més elaborada teòricament, RUIZ TORRES (2004) apunta que les comunitats virtuals, a diferència de les no virtuals, es caracteritzarien per ser: desterritorialitzades, on els llocs físics que ocupen els individus no són determinants, ni com a punts de partida per a la constitució d'una comunitat ni com a referents d'interaccions socials nomàdiques i amb poca inèrcia; irrepresentables (en un mapa); i acollidores de noves formes de comunicació i relació entre subjectes anòmins i amb identitats múltiples. Però ell va més enllà, subratllant la necessitat de "volver a territorializarlo [el ciberespai] aunque sea a efectos metodológicos". De manera que el ciberespai es pot conceptualitzar com un lloc, com un "territorio semantizable, un espacio donde procesos metafóricos y metonímicos lo convierten en un lugar repleto de rincones prohibidos, personajes míticos y rituales de exorcismo".
GÓMEZ ENCINAS (2002) qüestiona el caracter descentralitzat i democràtic de l'espai virtual (ciberespai), afirmant que: "el ciberespacio, presentado en teoría como un lugar anárquico, incontrolado y libre, es en realidad un espacio estructurado y estructurante, un lugar de conflicto y de desigualdad. Ese espacio no se rige por criterios democráticos, sino por mecanismos análogos al clientelismo político y el patronazgo". En aquest sentit, en el ciberespai i concretament en les comunitats virtuals (online) es reproduïrien les desigualtats socials i polítiques de l'espai social ordinari (offline). Així doncs, introdueix les variables "poder" (o "relacions de poder") i "conflicte" en l'estudi de les comunitats virtuals.
SÁNCHEZ DE SERDIO MARTÍN (2002) discuteix el suposat caràcter absolutament desterrritorialitzat dels espais virtuals, exemplificant-ho amb algunes comunitats virtuals (on-line) que mantenen vincles i connexions amb les seves homòlogues reals (off-line). També subratlla la necessitat de reflexionar sobre la mateixa existència de comunitats en el ciberespai, que habitualment els anàlisis prenen com un a priori.
II Congrés online - Observatori per a la Cibersocietat. CARRETERO PASÍN (2004), torna a insistir en la desvinculació de les comunitats virtuals en relació a l'espai físic. Ell fa èmfasi en el fet que aquestes comunitats es funden en formes de sociabilitat a distància i que "el dominio de lo inmaterial, el imaginario colectivo, que no unos determinados condicionantes sociales propiamente materiales o infraestructurales, es lo que permite gestar y reforzar la identidad comunitaria, es lo que favorece la fundación de una frontera fundamentalmente simbólica encaminada a establecer una distinción y delimitación de una comunidad con respecto a otras". D'aquesta manera, les comunitats virtuals demostren com "el vínculo comunitario se sostiene con independencia de unas relaciones face to face". En aquest sentit, el vincle comunitari, el sentiment de comunitat per al qual s'havia vacticinat una sort dubtosa (o si més no relegada) enfront a la modernitat [Durkheim, Tonnies...], troba en el ciberespai un context idoni on realitzar-se.
AGUILEA VALPUESTA (2004) apunta que "las estrategias de pertenencia a la comunidad virtual (un “nosotros”, un “estar juntos”) ya no se fundan sobre los tradicionales lazos familiares, territoriales o profesionales, sino más bien sobre los proyectos comunes, la cooperación mutua y los intereses compartidos". A més a més, apropa més aquestes noves comunitats a les "comunitats imaginades" d'Anderson, en les quals els mitjans de comunicació són claus per "superar la dicotomía virtualidad / presencia en la constitución identitaria de grupos humanos (o de individuos) que no han estado en contacto directo". Però apunta que en alguns casos, com és el cas de les comunitats diaspòriques, la comunitat es constitueix fora de l'àmbit virtual i està vinculada a una comunitat d'origen territorialitzada, encara que troba en el ciberespai un mitjà on reforçar la construcció, la imaginació d'aquesta comunitat diaspòrica.
III Congrés online - Observatori per a la Cibersocietat. MORA CASTAÑEDA (2006) introdueix el factor "conflicte" i contraposa els plantejaments majoritaris, que l'identifiquen com un "hecho negativo que se debe prevenir o evitar, en aras de lograr el mantenimiento de la comunidad virtual", amb una tendència oposada que concebria el conflicte com a inherent a les comunitats virtuals i, fins i tot, com a element constitutiu d'aquestes.
"conjunts socials que sorgeixen de la Xarxa quan una quantitat suficient de gent porta a terme discussions públiques durant un temps suficient, amb prou sentiments humans per a formar xarxes de relacions personals a l'espai cibernètic" (H. Rheingold, 1996: 32).
Segons això, les comunitats virtuals es defineixen a partir dels llocs (la xarxa, el ciberespai), els seus habitants (cibernautes) i les activitats que hi duen a terme.
La majoria de discussions posteriors del concepte prenen com a punt de partida aquesta cita, ja sigui per revisar-la, per confirmar-la o per posar-la en entredit.
I Congrés online - Observatori per a la Cibersocietat. ANYÓ SAYOL (2002):
"Les comunitats virtuals com a grups socials d'interacció mediada per les tecnologies de la informació i la comunicació que tenen lloc a un espai intangible, l'espai d'Internet, que anomenem ciberespai. Aquesta mediació, lluny de ser un aspecte purament tècnic, fa possibles característiques distintives de les comunitats virtuals."
Aquesta definició reposa en dos pilars: les relacions socials, mediades per les TIC, que passarien a ser denominades relacions socials interactives; l'espai virtual, que pot ser qualificat d'intangible. El corpus teòric de l'antropologia i la sociologia urbanes apareix com a prou idoni per acostar-nos a l'anàlisi d'aquest nou fenomen. Segons ANYÓ SAYOL (2002), l'espai virtual, igual que l'urbà, es caracteritzaria per ser: intangible, descentralitzat, desterritorialitzat, un no-lloc, per ser un quelcom estructurant-se, un practicat o "navegat", un trànsit. Les relacions socials urbanes i les virtuals (o interactives) compartirien el seu caràcter de: fictícies, transitòries, inestables, efímeres, simulades, i creadores d'identitats múltiples, flexibles i en contínua reconstrucció.
En una línia similar però més elaborada teòricament, RUIZ TORRES (2004) apunta que les comunitats virtuals, a diferència de les no virtuals, es caracteritzarien per ser: desterritorialitzades, on els llocs físics que ocupen els individus no són determinants, ni com a punts de partida per a la constitució d'una comunitat ni com a referents d'interaccions socials nomàdiques i amb poca inèrcia; irrepresentables (en un mapa); i acollidores de noves formes de comunicació i relació entre subjectes anòmins i amb identitats múltiples. Però ell va més enllà, subratllant la necessitat de "volver a territorializarlo [el ciberespai] aunque sea a efectos metodológicos". De manera que el ciberespai es pot conceptualitzar com un lloc, com un "territorio semantizable, un espacio donde procesos metafóricos y metonímicos lo convierten en un lugar repleto de rincones prohibidos, personajes míticos y rituales de exorcismo".
GÓMEZ ENCINAS (2002) qüestiona el caracter descentralitzat i democràtic de l'espai virtual (ciberespai), afirmant que: "el ciberespacio, presentado en teoría como un lugar anárquico, incontrolado y libre, es en realidad un espacio estructurado y estructurante, un lugar de conflicto y de desigualdad. Ese espacio no se rige por criterios democráticos, sino por mecanismos análogos al clientelismo político y el patronazgo". En aquest sentit, en el ciberespai i concretament en les comunitats virtuals (online) es reproduïrien les desigualtats socials i polítiques de l'espai social ordinari (offline). Així doncs, introdueix les variables "poder" (o "relacions de poder") i "conflicte" en l'estudi de les comunitats virtuals.
SÁNCHEZ DE SERDIO MARTÍN (2002) discuteix el suposat caràcter absolutament desterrritorialitzat dels espais virtuals, exemplificant-ho amb algunes comunitats virtuals (on-line) que mantenen vincles i connexions amb les seves homòlogues reals (off-line). També subratlla la necessitat de reflexionar sobre la mateixa existència de comunitats en el ciberespai, que habitualment els anàlisis prenen com un a priori.
II Congrés online - Observatori per a la Cibersocietat. CARRETERO PASÍN (2004), torna a insistir en la desvinculació de les comunitats virtuals en relació a l'espai físic. Ell fa èmfasi en el fet que aquestes comunitats es funden en formes de sociabilitat a distància i que "el dominio de lo inmaterial, el imaginario colectivo, que no unos determinados condicionantes sociales propiamente materiales o infraestructurales, es lo que permite gestar y reforzar la identidad comunitaria, es lo que favorece la fundación de una frontera fundamentalmente simbólica encaminada a establecer una distinción y delimitación de una comunidad con respecto a otras". D'aquesta manera, les comunitats virtuals demostren com "el vínculo comunitario se sostiene con independencia de unas relaciones face to face". En aquest sentit, el vincle comunitari, el sentiment de comunitat per al qual s'havia vacticinat una sort dubtosa (o si més no relegada) enfront a la modernitat [Durkheim, Tonnies...], troba en el ciberespai un context idoni on realitzar-se.
AGUILEA VALPUESTA (2004) apunta que "las estrategias de pertenencia a la comunidad virtual (un “nosotros”, un “estar juntos”) ya no se fundan sobre los tradicionales lazos familiares, territoriales o profesionales, sino más bien sobre los proyectos comunes, la cooperación mutua y los intereses compartidos". A més a més, apropa més aquestes noves comunitats a les "comunitats imaginades" d'Anderson, en les quals els mitjans de comunicació són claus per "superar la dicotomía virtualidad / presencia en la constitución identitaria de grupos humanos (o de individuos) que no han estado en contacto directo". Però apunta que en alguns casos, com és el cas de les comunitats diaspòriques, la comunitat es constitueix fora de l'àmbit virtual i està vinculada a una comunitat d'origen territorialitzada, encara que troba en el ciberespai un mitjà on reforçar la construcció, la imaginació d'aquesta comunitat diaspòrica.
III Congrés online - Observatori per a la Cibersocietat. MORA CASTAÑEDA (2006) introdueix el factor "conflicte" i contraposa els plantejaments majoritaris, que l'identifiquen com un "hecho negativo que se debe prevenir o evitar, en aras de lograr el mantenimiento de la comunidad virtual", amb una tendència oposada que concebria el conflicte com a inherent a les comunitats virtuals i, fins i tot, com a element constitutiu d'aquestes.
Conceptes (I): Alfabetització digital
III Congrés online - Observatori per a la Cibersocietat. LÓPEZ VICENT (2006):
"La alfabetización digital supone adquirir competencias tecnológicas pero sobre todo otro tipo de competencias"
"La alfabetización digital no pretende formar exclusivamente hacia el correcto uso de las distintas tecnologías. Se trata de que proporcionemos competencias dirigidas hacia las habilidades comunicativas, sentido crítico, mayores cotas de participación, capacidad de análisis de la información a la que accede el individuo, etc. En definitiva, nos referimos a la posibilidad de interpretar la información, valorarla y ser capaz de crear sus propios mensajes"
En aquest sentit, segons a el tipus de població a la qual es dirigeixi tal alfabetització, farà èmfasi en un aspecte o en un altre. Per exemple, en el cas de la gent gran cal "aportar destrezas y conocimientos en informática y en el uso de los lenguajes y equipos multimedia", una formació tecnològica bàsica de la qual la gent jove ja disposen. Aquests, en canvi, requereixen la formació d'un sentit crític que els permeti "determinar qué información puede pasar a formar parte de los contenidos a través de los cuales llegar al aprendizaje y qué información no". Referint-se a això darrer, RODRÍGUEZ PALCHEVICH (2006) parla d'alfabetització informacional com "la adquisición de habilidades y destrezas para reconocer cuando la información es necesaria, como localizarla, evaluarla, usarla y comunicarla de forma efectiva en el momento que se requiere (IFLA. UNESCO, 2005)".
L'alfabetització digita es planteja com un pas indispensable per a la superació de l'anomenada "fractura (gap) digital". En aquest sentit, GÓMEZ ENCINAS (2002), GONZÁLEZ DE LA FE i RODRÍGUEZ GONZÁLEZ (2002) i RAYA DIEZ (2002) posen de manifest les desigualtats que es (re)produeixen en el marc del ciberespai, no només en una recreació de les desigualtats ja existents en els espais ordinaris/reals/offline, sinó també fruit de les condicions d'accés, ús i coneixement dels nous espais virtuals/online. Diversos Grups de Treball dels II i III Congrés online - Observatori de la Cibersocietat continuen insistint en aquesta fractura social referent a les TIC que, en determinats contextos, es veu agreujada de forma alarmant.
Tornant a LÓPEZ VICENT (2006), l'esmentada fractura ha de ser arranjada no només garantint l'accés a les TIC per part de tots els sectors socials sinó també promovent l'alfabetització digital com el procés d'adquisició de les habilitats i capacitats per usar i gestionar les TIC amb sentit crític i possibilitats de participació activa.
SZARAZGAT (2006) es pregunta si l'alfabetització dels obrers del segle XIX els suposà una emancipació o una major subjugació al capitalisme industrial, i trasllada aquesta qüestió al nou repte de l'alfabetització digital. A més a més planteja que actualment, en alguns països on l'alfabetització clàssica no està encara resolta del tot (alts índexs d'analfabetisme, oferta limitada de lectures, dificultats davant la lectura sense estímuls visuals...), aquest repte d'alfabetització esdevé doble en el nou context.
"La alfabetización digital supone adquirir competencias tecnológicas pero sobre todo otro tipo de competencias"
"La alfabetización digital no pretende formar exclusivamente hacia el correcto uso de las distintas tecnologías. Se trata de que proporcionemos competencias dirigidas hacia las habilidades comunicativas, sentido crítico, mayores cotas de participación, capacidad de análisis de la información a la que accede el individuo, etc. En definitiva, nos referimos a la posibilidad de interpretar la información, valorarla y ser capaz de crear sus propios mensajes"
En aquest sentit, segons a el tipus de població a la qual es dirigeixi tal alfabetització, farà èmfasi en un aspecte o en un altre. Per exemple, en el cas de la gent gran cal "aportar destrezas y conocimientos en informática y en el uso de los lenguajes y equipos multimedia", una formació tecnològica bàsica de la qual la gent jove ja disposen. Aquests, en canvi, requereixen la formació d'un sentit crític que els permeti "determinar qué información puede pasar a formar parte de los contenidos a través de los cuales llegar al aprendizaje y qué información no". Referint-se a això darrer, RODRÍGUEZ PALCHEVICH (2006) parla d'alfabetització informacional com "la adquisición de habilidades y destrezas para reconocer cuando la información es necesaria, como localizarla, evaluarla, usarla y comunicarla de forma efectiva en el momento que se requiere (IFLA. UNESCO, 2005)".
L'alfabetització digita es planteja com un pas indispensable per a la superació de l'anomenada "fractura (gap) digital". En aquest sentit, GÓMEZ ENCINAS (2002), GONZÁLEZ DE LA FE i RODRÍGUEZ GONZÁLEZ (2002) i RAYA DIEZ (2002) posen de manifest les desigualtats que es (re)produeixen en el marc del ciberespai, no només en una recreació de les desigualtats ja existents en els espais ordinaris/reals/offline, sinó també fruit de les condicions d'accés, ús i coneixement dels nous espais virtuals/online. Diversos Grups de Treball dels II i III Congrés online - Observatori de la Cibersocietat continuen insistint en aquesta fractura social referent a les TIC que, en determinats contextos, es veu agreujada de forma alarmant.
Tornant a LÓPEZ VICENT (2006), l'esmentada fractura ha de ser arranjada no només garantint l'accés a les TIC per part de tots els sectors socials sinó també promovent l'alfabetització digital com el procés d'adquisició de les habilitats i capacitats per usar i gestionar les TIC amb sentit crític i possibilitats de participació activa.
SZARAZGAT (2006) es pregunta si l'alfabetització dels obrers del segle XIX els suposà una emancipació o una major subjugació al capitalisme industrial, i trasllada aquesta qüestió al nou repte de l'alfabetització digital. A més a més planteja que actualment, en alguns països on l'alfabetització clàssica no està encara resolta del tot (alts índexs d'analfabetisme, oferta limitada de lectures, dificultats davant la lectura sense estímuls visuals...), aquest repte d'alfabetització esdevé doble en el nou context.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
